Certesa

Tu segueix-me la veta i fes veure que saps de què parlo quan et dic que ser del tot certa, com a objectiu incert.

Hi ha carrers petits, i acudits estranys, i et puc veure la cara quan encara no és fosc. Hauria de ser fàcil, escriure sense temps ni bolígraf. Sense tu per destriar les frases negociables, sense ser de sucre, sense dibuixos inacabats, sense calaixos de fotos on refugiar-nos d'un demà que no podem preveure, sense que tot això se'ns enganxi a la pell.

Però som ritmes que fan trontollar el terra i missatges subliminals, i entendre-ho o no, què canviaria? Se m'escapen, com fum pels queixals, les intencions. I quin greu, que mai no miri qui ha de mirar! Tinc els sons encallats racionalitat enllà i avui, oh, sorpresa. S'han entelat la llet a punt de bullir i els vidres de les meves ulleres. M'emmirallo en qualsevol gargot, em faig l'alfabet per desxifrar, i si cridar hagués de servir per a alguna cosa cridaria que em sembla que ara vull veure arribar els ulls rere els vidres entelats d'aquelles altres ulleres, però que no puc.

[A Sunday Smile]