Por

C'est la fin de l'été. Han obert finestres a les entranyes de Barcelona i l'ascensor, ric-ric ric-ric, és ple de grills. Hem arribat, una sola setmana incolora, i ens hem trobat perdudes i desemparades. Diu que el món ens espera al capdavall del carrer, però ens sentim petites, vulnerables, incapaces de caminar com si el futur no fos incert, com fan elles, que encara han de travessar tot el carrer. Porten les ungles pintades d'un vermell cridaner i una cigarreta entre els dits i aspiren a la sofisticació, però jo, que només els veig els pulmons ennegrits, em moc per les classes mig buides com si en qualsevol moment alguna cosa s'hagués de trencar i una pluja de vidres esmicolats m'hagués de caure al damunt. Si tan sols pogués esquivar les acusacions inoportunes i exasperants per explicar-los que, senyores i senyors, els dies són massa curts i el món, saben, és tan immens i tan nou que, per molt que s'omplin la boca retraient-nos tot el que no sabem, mai no aconseguiran atrapar-lo si no paren de mirar-se aquests seus melics tan meravellosament cultes...!