Plou

No sé ni tan sols si tinc ganes de dir res, però és igual. La pluja cau sobre la teulada, repetitiva, infatigable, i no hi ha cap onomatopeia que li escaigui prou. La falta de precisió, uix!, com tantes altres coses, em treu de polleguera. Milers de gotes, una darrere l'altra, que aterren només uns quants metres sobre meu. A intervals irregulars, la nit s'incendia sense avisar, fugaçment, i tot seguit, terrabastall. Els fanals i els llampecs són llum distorsionada a través de les escletxes de la persiana. L'aigua empeny el marc del balcó. Juraria que a fora l'aire ja és fred. Els nens ja van a l'escola, els llençols ja no fan nosa i avui ja m'he posat mitjons. Potser tot ha anat una mica cap per avall perquè me'ls he posat del revés. M'atrapen els minuts de les oracions sense sentit, de la tinta blava que travessa les pàgines en diagonal, de la incoherència que m'apropa a la desconnexió. M'adormo. Sense voler-ho, començo a comptar les gotes, una, dues, tres, quatre. Quan arribo a la gota dues-centes vint-i-vuit mil tres-centes cinquanta-nou la remor que fan ja no és la de la pluja. Han patit una metamorfosi i ara són un exèrcit incomprensiblement inflamable. Plou, plou, plou. Plou una pluja de lletres enceses i això, quan dorms, pot voler dir moltes coses o pot no voler dir res.

[pluja tòxica]