La llibreta

Sempre havia volgut tenir una llibreta d’aquelles que demanen a crits que n’omplis les pàgines. Sempre havia volgut, de fet, que escriure deixés de ser una idea i es convertís en un fet. I just abans d’anar-me’n d’Erasmus, fa més d'un any i mig, em vaig comprar una llibreta. Una llibreta de tapes negres i dures, amb una goma que fa de clau, una cinta-punt d’un to lilós apagat, una butxaca de paper inútil i misteriosa i centenars de fulls de color blanc trencat preparats per emmagatzemar tot el que estigués disposada a fabricar.

Però la llibreta es va passar més d’un any tancada. La llibreta vivia a la motxilla, a la maleta, al calaix, a la tauleta, sempre a prop, però buida de paraules. La llibreta era l’amenaça latent del full en blanc. La llibreta hi era per si algun dia.

I l’algun dia va arribar. Un dimecres de gener vaig sentir la necessitat vital d’escriure una frase estúpida a la primera pàgina d’aquell bloc immaculat:

Fins a quin punt la raresa en el caminar d'una persona pot ser senzillament un reflex del seu grau de raresa en la vida en general? (Pensament absurd a les 9 del matí.)

A hores d'ara, les tres quartes parts dels fulls de la llibreta són plens. És la llibreta de buidar el pap. És una llibreta farcida de frases i pensaments inconnexos, de reflexions irreflexives, de paraules que decideixen escapar-se'm del caparró sense demanar permís. I és una llibreta que fa dies que em demana que la deixi sortir a passejar perquè vol descobrir el món.