Aaaaargh. Aquests nervis. A la panxa. Sempre a la panxa. Que feien veure que dormien, però avui (vés a saber perquè precisament avui) han decidit que s'havien cansat de fer comèdia. I sant tornem-hi.
Una sensació tota curiosa. Esperar. Així en general. Sense saber ben bé què espero. Espero coses que no saben que les espero.
Encara que els nervis em fan rum-rum, rum-rum, rum-rum a la panxa i estic massa atabalada com per dissimular.
I mira que és estrany, tot plegat. Pensar i esperar. I que el que penses i esperes ni pensi ni esperi.
O sí, però clar, vés a saber. Vés a saber, perquè ara sembla que sí, ara sembla que no. I quan et penses que sí que sí que sí... puf, resulta que no. I quan ja penses que no... oh, mira!, un sí d'aquells petitons que es torna un somriure gros, gros, gros. I el meu cap és un batibull de sís i de nos i a veure qui crida més.
I llavors passen tants dies que ja no penses ni que sí ni que no i només esperes.
Esperes moltes coses, però sobretot esperes poder tornar a pensar. Pensar que sí o pensar que no. Tant és. Al capdavall, tant és. Es tracta només de poder pensar alguna cosa, perquè si no, de tant esperar acabes desesperant.
I ja ho sé, que no toca pas, encara, desesperar. I que segurament corro massa. No, si ja ho sé. Però és que... és que... és que...!
I volia dir-ho tot i no dic res, ves.
(I això d'escriure coses sense cap ni peus i saber que ho pot llegir tothom i no saber si ho llegeix ningú també és una cosa tota curiosa. I avui poso massa is a tot arreu, també.)
Una sensació tota curiosa. Esperar. Així en general. Sense saber ben bé què espero. Espero coses que no saben que les espero.
Encara que els nervis em fan rum-rum, rum-rum, rum-rum a la panxa i estic massa atabalada com per dissimular.
I mira que és estrany, tot plegat. Pensar i esperar. I que el que penses i esperes ni pensi ni esperi.
O sí, però clar, vés a saber. Vés a saber, perquè ara sembla que sí, ara sembla que no. I quan et penses que sí que sí que sí... puf, resulta que no. I quan ja penses que no... oh, mira!, un sí d'aquells petitons que es torna un somriure gros, gros, gros. I el meu cap és un batibull de sís i de nos i a veure qui crida més.
I llavors passen tants dies que ja no penses ni que sí ni que no i només esperes.
Esperes moltes coses, però sobretot esperes poder tornar a pensar. Pensar que sí o pensar que no. Tant és. Al capdavall, tant és. Es tracta només de poder pensar alguna cosa, perquè si no, de tant esperar acabes desesperant.
I ja ho sé, que no toca pas, encara, desesperar. I que segurament corro massa. No, si ja ho sé. Però és que... és que... és que...!
I volia dir-ho tot i no dic res, ves.
(I això d'escriure coses sense cap ni peus i saber que ho pot llegir tothom i no saber si ho llegeix ningú també és una cosa tota curiosa. I avui poso massa is a tot arreu, també.)
Nah, sense cap ni peus no; el que passa és que aquestes coses, les que tenen més força, són les que precisament s'han d'explicar així perquè si no no hi ha prou paraules.
ResponEliminaJo últimament també penso (que sí, que no i altres coses) massa i no hauria de fer-ho... o almenys vull pensar, i això tampoc no hauria de fer-ho.
(Jo ho vaig llegint tot però de vegades no sé pas què dir, i en algunes ocasions aniria bé una icona de "Like" ;). Ah, i també poso massa is, però m'agrada. Fa poc vaig escriure una cosa que tenia a veure amb això; potser algun dia la pujo. O no.)
Pitjor que el dolor és l'esperança... o l'espera.
ResponEliminaels prínceps blaus desteneixen, no?
ResponEliminadestenyeixen, volia dir...
ResponEliminaParlar de prínceps blaus ens fa tenir el cap ple de pardals... massa pel·lícules, ja t'ho diré!
ResponEliminaPuc preguntar qui ets? Estic intrigada! :)