Nàusea

Repetició: tot, dins el meu cap, és vomitiu, té gust de fel, em fa venir arcades. T'has allargassat, com una ombra que fa nosa i que no em deixa veure bé res del que faig ni dic ni crec. Hi ets, hi ets, hi ets. Hi ets quan hi ets i hi ets, potser més i tot, pesat, quan sembla que no hi siguis. Fas una fressa sorda i constant, com el motor d'una nevera o com una vespa enfiblonada. I llavors sempre arriba aquell moment en què, amb tan poques paraules que ni tan sols et passa pel cap que calgui mesurar-les, m'aboques al buit. Sóc una bleda assolellada, tan senzill com això, i no cal que t'hi encaparris, perquè segurament cap paraula hauria desencadenat tempestes. Mal per mal, val més així, aquesta mica de boira i aquest regust agredolç, tristoi, estrany. És una sensació d'assossec que tot seguit em desgavella i dura dies i dies i no me'n puc desfer: em fa l'efecte que les mans i les galtes i l'orella dreta em guspiregen i és tan... M'enclaustro per engabiar-te, tancat dins el calaix de l'enèsim moment que no entenc que es desfaci en l'aire i es torni res, i somio truites. Si pogués dir-ho cridant, sense que ningú se n'adonés. Si pogués fer-te la mateixa cara de sé qui ets però te me'n refots que segons com domino amb tanta destresa... no ho sé pas. Em tremolen els dits de pensar que et penso massa, que no te'n vas ni que supliqui, que t'has fet paràsit a les meves idees, que no seràs al meu futur, que és ben confús. De pensar que...

[wait]

Pols

Hi ha dies que s'esquerden mil vegades, per mil punts diferents, amb mil conseqüències inesperades. Sóc aquí, quieta, immòbil, aparentment apàtica i com si res no hagués canviat, però no. Què més voldria. Per una vegada, què més voldria. Tinc un nus a la gola, de tants desconcerts mal verbalitzats. Alguns vaig escopir-los, i sempre en els moments menys adequats. Em sap greu. Però, vols que t'ho digui, he començat a veure estavellar-se contra un mur amb prou feines perceptible bocinets molt menuts d'alguna cosa molt meva però que tampoc no sé anomenar. I, a més a més, ja fa dies que aquest lloc tan nostre, tan com sempre, tan perpetu, és massa buit de res que realment importi. Massa buit i prou, de fet. Arrasat i devastat, víctima d'alguna mena d'antiteoria cosmològica perversa. Pertot hi ha pols, petites partícules del que va ser. Ens hem tornat pol·len, una dèria conqueridora empesa pel vent sorrut, i ara mateix, aquí, només hi veig rastres. És la primavera, un altre cop, però potser una mica més: rajos espessos que xisclen verds i grocs i liles nounats amb una sobrecàrrega d'energia que atabala. Brilla molt i m'escau ben poc, perquè tinc els dintres atuïts per l'escalfor de primera hora de la tarda i l'aparença esmolada. Però, amb tot, ara sé que he après a ser indivisible, a fer-me contínua, a no redefinir-me segons l'estació o segons el medi, i aquí és on et guanyo.

[entre que ho veig i ho entenc]

Episodi

Penso en cadascuna de les vegades que hem caminat pel mig del carrer i segueixo sense entendre la incapacitat generalitzada per arribar a alguna cosa que s'assembli a la perfecció. Són hores que puc comptar amb els dits d'una mà, com aquell qui diu, però estic plàcidament alterada (la comoditat em resulta d'allò més absurda) i als racons foscos les idees se m'exalten. Tancar la porta i llençar la clau, o que s'acabin les fugides, les preguntes a mig fer, les evasives, les incògnites... Que s'acabi no saber la teva versió de la no-història, que em costa de creure't impassible i vull sentir-te-la explicar. Perquè ara quan tanqui el llum l'habitació serà de verd de plàstic, fluorescent de la cuina dels veïns, lletja, i just quan tanqui la llibreta se m'acudirà exactament què dir-te i què fer per sortir d'aquest espiral ferotge, però demà al matí ja no ho recordaré, així que bah. Seguiré inventant-me mil versions amb finals més feliços i il·luminacions més cinematogràfiques mentre em persegueixes en aquesta olor que va instal·lar-se als meus narius sense contemplacions de cap mena. Si els altres paressin de fer-me preguntes que jo també em faig i no hagués de contenir tants impulsos primaris podria centrar-me en visualitzar el punt del circuit on el sistema falla, on la connexió es perd, on dos i dos no fan quatre, on no hi ha respostes correctes. Construcció, deconstrucció i au-tornem-hi-que-no-ha-estat-res. Amb els finals jo m’hi perdo i t’has construït una muralla tan alta que no puc desxifrar-te els moviments, així que, mira, em disperso. Tanta serenor desemboca inevitablement en certs atacs de còlera i en divagacions pseudoromàntiques per culpa de no haver vist certs camins de petjades a la neu.

[shush!]

Neutralització

Per avui, apago el món. Sense respirar, el silenci de ningú. L'objectiu és desactivar les bombes, neutralitzar les causes, impossibilitar els efectes. Sóc tríptica, ulls de sorra i la sal de les pipes en una tassa de llet molt freda. I què? I molt. I molt. I molt... La idea és travessar oceans i deixar de veure't com un vespre, just després que el sol s'hagi amagat, però no vulguis que una cosa expliqui l'altra, perquè no. Enlluernes perquè ets això, una terra de foscor indecisa i un cel de llum neta i llavors, entremig, tot de foc negre i siluetes impol·lutes i una concreció sense precedents. M'he de tornar claror diürna i absoluta, però. Març que promet abril, convicció, cap història que vulgui explicar-te. Desbastiré les muntanyes d'acumulacions i, de debò, no somriguis, si no en tens ganes. Amaga tanta simpatia ben lluny de mi, si saps que tard o d'hora t'acabaràs disfressant de punyalada. Peso tres tones, sóc de ferro forjat, de pòrtland humit, de roure massís, de marbre blanc... Au, va! Que sóc una falsificació i ho sap tothom! El fum d'un pes incorpori. Però em faré créixer esperances entre les barres i pensaré tus que pensaran jos. Hauré parat d'espiar-te les mires i ja no maleiré finestres obsoletes que deixen passar milers de corrents d'aire. És clar que també podria aparèixer una tremolor sobtada que, tot d'una, fes que et decidissis. Hi hauria passos en ferm —res d'arenes movedisses ni de zones de turbulències—, camins assossegats i arbres nous, nascuts ben frescos. I aleshores jo voldria i tindria moltes coses, i en acabat em despertaria. Per això val més que, per ara, em quedi a la possibilitat del Gran Nord, fred i europeu a les Amèriques i amb minuts menys escassos per a una independència vital.

[tell each other everything]

Reflex

Per molt que ara m'hi escarrassi, els engranatges s'han encallat. Actuo sense resolució, per pur instint de supervivència. No, és clar. La seguretat, desterrada; l'espontaneïtat, prohibida; no immutar-se, una utopia. Ja em diràs. Tan senzill com adonar-me que no sóc només música, que l'idealisme m'emboira la raó i que potser no estic en condicions de defensar res, amb les quatre tristes engrunes de seny que m'han tocat, però que si certes coses em toquen tant el voraviu, alguna raó hi deu haver! És igual. Quan em veig als miralls, no sóc més que la pell i l'os, i una nebulosa platejada a sobre el cap: empetiteixo a una velocitat alarmant! Però sóc jo, al capdavall, amb totes les peces menys les de les puntes. Els costats rectes, algú se’ls deu haver amagat a la butxaca. Com si se’ls han venut, mira què et dic. Imperfecta, irregular, inacabada. I doncs! No vull ser polida ni exacta, només tenir racons expansius, creixences possibles, arestes tacades, somnis compartits, coses d’aquestes tan adolescents, saps? Com qui busca un tresor, obsedida, tinc les mans encetades i fang enganxós sota les ungles. Però bé deus ser sota alguna pedra, la persistència bé ha de tenir recompensa! Un fort càndid, escriure de gairell, una línia prou recta, un matí desconegut, un tot més lliure i més... més... més de tot! Necessito amagar-me en llençols esgarriats. Trobar-hi universos on desprendre’m de mi mateixa i on crear il•lusions de color sèpia. Res de totxos incomprensibles ni de records escantonats. Sargiré els sets, si n’hi ha, amb pedaços de cabells negres i d’ulls d’un color qualsevol, per no deixar que res s’escapi d’aquesta cabanya improbable. He entès que es pot ser directe i groller i causar fascinació, però això tampoc no vol dir que hagi entès gaire res, a veure si ens entenem.

[who's that]

Moviment

És aquella sensació dels dies que no paro de desaparellar-ho tot. Les arracades, els mitjons, les coincidències. Com si els calaixos em xuclessin la meitat de tot el que toco. Els ulls em fan pampallugues plenes de mentides o de mitges veritats. I de remors tan estridents i ressons tan deserts, me n'he omplert tantes butxaques! Remugo a mig confondre'm mentre barrino, àrida, pàl·lida, ingràvida, tàbida. Paradoxal i adjectival. Llàstima que la impavidesa em superi.

Si dels dits me'n vessés tinta, ja no em quedarien fulls per tacar, i si fos més convincent... no ho sóc. Reculo, torno a tenir sis anys: em tempten els rodolins fàcils, escupo les paraules mal dites, busco la seguretat en la blancor de quan els llençols són nets i el pijama és net i tot fa tanta olor de net. Més tard emergirem, plorarem de tant riure i no recordarem la insistència de la meticulositat, de nosaltres mateixos, tan ben ordenats. 

Gargotejo amb les parpelles mig closes i sempre recordo la ratlla dels ulls quan ja és massa tard. Em sembla que sóc noctàmbula per omplir pàgines amb la ment buida i avui m'he despertat sense haver dormit, buidant pàgines amb la ment plena. Cançons per a les primeres hores del dia, un poder perdut en algun moment inexacte, la capacitat visual d'un humanoide que no ha tingut infantesa, quin espant. M'il·lumina la transparència uniforme, aquella frase que ja m'ha fugit del cap... I necessito moure'm. Moure'm per entrar en edificis estranys i escoltar tot el que s'hi digui, per posar nom a gent que encara no conec i per abandonar tot el que em fa excessiva i incomprensible. Moure'm per ser, ser, ser. Ser sense límits, un vendaval desfermat i un volcà en erupció.

Valdria més que deixés de llegir Sylvia Plath i tornés a la ironia analítica de Wilde (Oscar, que poc nom per tant de geni). 

[good morning to you]

Quimera

I què, si només em surten frases falsament profundes i sintagmes inconnexos amb una sonoritat poderosa? La simplicitat m'esgarrifa. De tant en tant decideixo que ja n'hi ha prou, que els mons petits em provoquen claustrofòbia i que la manca de compromís es castiga amb penes de fins a tres dies de fúria. Però, i si resulta que les fiances es paguen amb curts onírics que se m'estampen a la pell? Noto sospirs a la punta dels dits, al pòmul enrogit, al braç dret, als genolls que em fan figa. Que ni tan sols hagi estat real no té cap mena d'importància, és clar. I hauria de tenir gust de fruita massa madura, ja ho sé, però m'ho crec per poder, no ho sé, per poder respirar, potser. Som inevitables, constants un parell de vegades al mes i rasos i curts però només si no parlem del desig. Inútil, tot plegat, no? Perquè si les converses són les mateixes però les conclusions difereixen, no cal donar-hi més voltes. Tot d'una, falta una eternitat poc encertada. Se m'acaba la paciència. Ja seria prou hora. No m'ho crec ni jo.

[turned into slush]

Velocitats

Sempre se m'acaba fent de matinada. És tan inevitable com arribar tard a la primera classe del dimecres o com no entendre la probabilitat d'una paraula donada la probabilitat de l'anterior condicionada per la probabilitat de la tercera en una cadena de Markov. Esmorzo abans d'anar-me'n a dormir per compensar les hores sobreres i, si no fos per la mala consciència, mentre les galetes es desfan a la llet massa calenta em sentiria més lúcida que a qualsevol altra hora del dia. Se m'acut que ens agrada viure en excessos o que potser no sabem viure de cap altra manera. Entre embalar-me i no moure'm d'on sóc, no hi ha cap mena de moderació possible.

[you try to make me wait]

Expectatives

Quin cel tan serè i tan precís. Fa el dia perfecte per precipitar-nos al buit i arrossegar-hi les nostres expectatives. Perquè estan malmeses i desfetes, si tu vols, però no crec que haguem de patir. Al capdavall són com cues de sargantana i la regeneració espontània és ràpida i efectiva... no? Estic segura de la resposta, però, tanmateix... digues, m'he d'espantar, si començo a veure-ho tot borrós? Si començo a pensar que les màscares de sis mesos no em faran més sàvia, sinó només més poruga? Si les dates de caducitat preestablertes han començat a semblar-me innecessàries, temibles o perjudicials? Si tinc la sensació que la via lliure m'estancarà en un món amb contracte temporal? Si em fa l'efecte que canviar d'idea és més important que no pas entossudir-me a perseguir les metes que em vaig marcar ja fa molt de temps? Si diria que tot el que volia potser ja no és tot el que vull? Que algú em faci un esbós de com se suposa que he de ser demà i l'any que ve. Que algú em traci en un plànol els carrers que em convé creuar a partir d'ara. Que algú m'imposi un complement directe, perquè sóc el subjecte d'un verb sense cap més argument i tot es desfigura.

[take your time]

Habitable

Batallar pels indrets inhòspits de la meva hostilitat i quedar-me en punt mort a mig camí d'algun lloc que encara no hem pogut determinar. Allargar el dia amb fils de pestanya tot esperant revelacions inesperades o frases transcendentals. Paral·leles, transversals, convergents. Aquesta dualitat inconstant. I com una dalla esmolada, cabells de palla, mal tenyits: tot sembla grotesc i desolat, els dies que plou sense gotes. L'aigua sura per deixar-te xop fins al moll de l'os. M'amago rere una cortina de rampells. Puc retrocedir fins al dia que no em vaig atrevir a robar-te els dubtes dels iris rutilants, les mans de grapat, jo de puntetes? Potser ara ho veuria tot més clar. Potser ja m'hauria desempallegat d'aquesta teranyina encofurnada. Canviar d'horitzó sense canviar de vida. Créixer no hauria de ser més fàcil que renéixer? Si pogués decidir els misteris obriria mons nous envaïts per idees antigues. Hàbitats despoblats per a les vides a mig fer. Selves verges per a les ments en procés de desforestació.

[don't hide the treasures you've found]

Divagar

Aviat aprendré a decidir el silenci. Mentrestant, vagarejo. Asseguro el convenciment d'haver-m'ho inventat tot i llavors sona el timbre -he dormit massa-, però no hi ha ningú. La gràcia d'avui en dia és que ja no cal ningú per explicar-nos res. Tots ho sabem tot, i tots estem ben sols. Fer, desfer, refer. El camí amb un peu al davant de l'altre, una fila índia de formiguetes desorientades. He de trobar la sortida d'aquest laberint, però els forats per on desaparèixer s'esvaeixen en el no-res. Em sento com la bola blanca errant pel feltre verd d'una taula de billar francès. Carambola, carambola, carambola. Estic cansada de picar ferro fred, encara que els problemes siguin tan bàsics -menysteniment, ignorància, absurditat-! Per fer córrer els dits pel teclat necessito versos elèctrics o aquells ullets de murri, rotundament somrients, dels dies que et ve bé. Em despistes, sents? Cada mil·límetre de la teva pell i cada segon dels teus pensaments, que és exagerar tant com els meus llavis terriblement vermells. Si només volgués tocar de peus a terra, inventar-me una vida fictícia no seria la millor solució. 

Ales

Volia que nevés per amagar la tremolor sota el silenci assossegat dels flocs caient a poc a poc. L'un darrere l'altre, sobre les ales massa grosses i amb basarda a cada raconet. Com que el pànic i jo estem fets uns ploramiques. Eh que em deixaràs petjades pel camí? Com monedes perdudes que no aconsegueixo veure. És que aquest forat... no és l'abisme, només és l'impàs, però... Un neguit impertinent, una porta massa oberta, tots els pams de terreny... tan conegut? No. A l'hora de la veritat, illes inexplorades, no et sembla? Es busquen descobridors, aventurers sense por a les altures! Colgar-me de neu, això volia. Per no errar ni el gest ni la paraula, per dir coses amb una mica de sentit. Perquè m'entenguessis malgrat els ulls incontrolablement negats. Per ajudar-te a espolsar les volves de les teves ales fetes a mida. Volia que nevés perquè els ulls et vessessin de blanc acabat d'estrenar i arrenquessis el vol sense cap recança. Això, volia.

[wish me well]

Embarbussada

Fa tants dies que acumulo paraules. M'embarbusso mirant de dir coses que ja he dit però encara no he après a dir. Perquè suposo que n'hi hauria d'haver prou dient que pensava en la imminència de no sé ben bé què i que me'n vaig anar a dormir tan enfadada que t'hauria clavat una queixalada i que l'endemà no sabia quina cara fer-te i que a l'hora de la veritat em vaig empassar la ràbia amb una facilitat indignant, però no em serveix. No em serveix perquè el que vull és xiuxiuejar-te el gavadal d'imatges que tinc tancades als punys i recordar-te que primer tot era molt normal, però després ja no tant. Que el món se'ns va fer molt petit, que els llums ens tenien a les fosques, que potser només sabíem mirar i somriure perquè sóc incapaç de recordar les torrentades enriolades de frases endarrerides, que els gots ja només hi eren per tenir les mans ocupades, que vam parar d'escapar-nos, que ni tan sols ens vam fixar en l'estrèpit. I que a vegades ja ens passen, aquestes coses. Encara que tu facis veure que no i jo no sàpiga llegir-te als ulls si aquestes coses són molt o són molt poc.

[noches reversibles]

Hivern

El cel, blanc que enlluerna, i les muntanyes, de color avellana. Les branques de pedra, despullades, són forques -exèrcits pollancrals de forques que travessen la llum somorta- i s'arrengleren a les vores del riu, tan negre i tan glaçat. Hi ha clapes de gebre platejat als camps adormits. Ermites, masies, camins sense vies, campanars sense campanes, xemeneies sense tut i sense sutge. Núvols de fum al fons de la vall, que fa olor de desembre. L'aire és ple de torrades fetes al caliu i de pebrots escalivats a les brases. Res no es mou, tot hiverna, i enmig de la quietud immensa jo em sento petita, petita, petita...

[in the quivering forest]

Traveta

M'ha semblat que potser tot era una mica, mica massa ensucrat i no sé per què he recordat que feia dies que tenia ganes de dir que m'agradaria fer-te entrebancar. Fer-te entrebancar i riure'm de tu quan no poguessis recuperar l'equilibri i descobrissis, esparverat, els universos de mots que he desgastat per parlar de tu sense parlar-ne. El problema és que avui no tinc cap somriure maquiavèl·lic als llavis mig torçats i que ara l'armari de sobre els fogons fa olor de menta. Potser jo també em vaig tornar una mica, mica massa ensucrada i tu ja t'has entrebancat i has volgut marxar corrents.

[silence]

Cartes

L'home de la jaqueta marró té una muntanya de sobres esgrogueïts a les mans tremoloses. M'imagino amors clandestins, quatre ratlles apassionades escrites a corre-cuita, aventures perverses, secrets d'una ciutat esvaïda. La seva mirada indiferent, però, em fa témer un assumpte banal (una herència, un contracte, postals de Nadal gargotejades a la impensada) i la respiració se'm torna bleix. Un pes opressiu m'esclafa el pit. M'adono que jo, de les cartes que només m'ha semblat rebre, n'he fet castells que m'han tornat expugnable: he anat construint parets de paper sobre fonaments d'aire i ara, amb la teulada encara per fer, m'esfondro. Se m'esquerda la pell, caic a trossos, m'escolo pel desguàs quan deixo que l'aigua m'escaldi les galtes bullents. Tot és tan fred.

[Running To Stand Still]

Nòmada

Em tanco en un silenci que em rebrega els lacrimals -la tràquea, l'esòfag, la vena cava- i que, ah, sí, també em fa escopir dards de bilis i sucs gàstrics. No deu ser estrany que em costi respirar, doncs, i tampoc no m'hauria d'estranyar que un dia d'aquests algú volgués fer-me una cara nova. Que quan no tinc un ai tinc una ceba, que diuen, i que quan sóc aquí vull ser allà i quan sóc allà vull ser aquí, tot i que no sé mai on és aquí i on és allà, que ja té mèrit, també. Deu ser per això que vaig deixar de comprar-me els bitllets d'anada i tornada, perquè no sabia pas mai què era l'anada i què la tornada. Que com que d'aquí a allà hi ha la mateixa distància que d'allà a aquí i de totes maneres tant és que sigui aquí com que sigui allà, que sempre busco i mai no trobo, tant pot ser que aquí sigui aquí i allà sigui allà, com que aquí sigui allà i allà sigui aquí, com que ni aquí ni allà no siguin aquí ni siguin allà, i embolica que fa fort. Que tot em sembla fugir i tot em sembla una trampa, i deu ser que sóc com el cul d'en Jaumet i a més a més exigent, intransigent i repel·lent. I si desbarro, més que no pas parlar, és només perquè em fa una por terrible pensar que potser algun dia ja no serà acceptable utilitzar aquí i allà com a conceptes impunement intercanviables i ja no podré dir aquí sense que això m'impedeixi de fugir cap allà quan tingui ganes de dir que allà i aquí i no pas aquí i allà, o a la inversa. M'enteneu, què vull dir?

[D'You Know What I Mean]

Escàndol

La cuina trontolla: l'aigua borbolleja, els cops de la llossa contra les parets metàl·liques de l'olla retrunyen, la rentadora és un animalot inquiet i feréstec i els meus ulls es pensen que el dibuix blau aigualit de les rajoles, infatigablement repetit, s'ha empescat una coreografia per a la cançó de l'enfadós que fa hores que em ronda pel cap: voler escriure i no encertar ni les idees ni les paraules és com tenir gana però no tenir ganes de menjar, però al revés. Uf.

[tired of being polite]

Cap-rodo

Puja fins al tercer pis: no hi trobaràs cap fòssil editorial, només fascicles efímers i un sostre de bigues blanques i teules al descobert. La llum hi pal·lideja, l'ordre hi és absolut -gairebé dictatorial- i no trigaràs gaire a adonar-te que pots asseure't al capdamunt de la barana, amb els peus penjant cap al precipici de les escales i un abisme al teu davant, però que de fet no fa falta que t'acostis a cap ampit. La sensació de vertigen sura al voltant dels prestatges, sota l'atapeïment de taules, a l'oxigen que t'omple i et buida els pulmons. És com un ofec, però t'oprimeix les vies amb una netedat brutal. (Freda, incisiva. Més freda que no pas la vidriera imponent esmicolada sobre la pell. Passa desapercebuda.) T'arrossegarà, és la blancor grisa i inusitada, o potser l'espai reconvertit. T'amagaràs enmig de les torres de pols petrificada i acabaràs arraulit vora els volums inhòspits. Com un cuc de terra, bla, menut, rabassut. Les pàgines esgrogueïdes del teu voltant emmagatzemen cadenes de caràcters infinites, però no has de patir gens. Són coneixement impersonal, sense màgia ni escalfor ni imaginació ni vida latent. I concentra't. Quan puguis dissimular la interrupció desafortunada de l'olor de clor i piscina, insòlita, potser aconseguiràs pensar i que no et travessi la fulla esmolada de cap punyal.

[Pontífex]

Matí

El despertador. Sona a les vuit, a les vuit i cinc, a dos quarts menys cinc de nou, a tres quarts, a les nou. Pipipipip, pipipipip, pipipipip. Amb la poca paciència que té normalment, si no s'hi estigués tan bé, al llit, ja hauria rebotat el cub escandalós contra la paret. Si algú altre deixés sonar el despertador fins a l'infinit amb tan poca consideració, de fet, tindria ganes de trencar-li la cara.

L'ordinador. És un acte reflex, que trist. Posa els peus a terra, busca les ulleres a les palpentes i prem tres interruptors: el del lladre, el del llum verd pistatxo i el de l'ordinador. Una manera com qualsevol altra de comunicar-se amb el món a (més o menys) primera hora del matí. Elimina mitja dotzena de correus brossa, sospira perquè no ha arribat cap e-mail interessant, llegeix les actualitzacions d'uns quants blocs que segueix d'amagat, fa el tafaner per murs aliens, deixa que el programa de reproducció decideixi la primera cançó del dia i perd el temps durant mitja hora ben bona.

La finestra. Estira el cordó de la cortina i les làmines de plàstic surten disparades i es repleguen al capdamunt, just per sobre del marc. Obre. Ho fa més per costum que per utilitat. Mmmm, les olors (ehem) dels celoberts! Una delícia.

L'esmorzar. Està afamada. Endolla l'espremedor i parteix tres taronges amb un ganivet massa gros però que és l'únic que és prou gros. Rescata un quart de barra de pa del fons del congelador, el fica al torrapà (torradora?, no n'ha dit mai torradora, del torrapà), número 4, décongelation. Omple un got dels grossos de suc, llença la polpa acumulada, esbandeix totes les peces de l'espremedor, passa la baieta pel marbre (que no és de marbre, evidentment). Xuca (suca, si hi insistiu) el pa amb mitja tomata del got que sembla que mai no es buidi, sal, oli, pernil dolç que de fet és gall dindi. Posa aigua a bullir i una bosseta de te caducat des del mes de maig  (a Anglaterra el venen més bé de preu, què hi farem) al fons d'una tassa. Engega el televisor (tertúlia de cridaners) i s'entaula. Endrapa: el pa, el suc, un kiwi, un iogurt amb mel, un briox industrial d'aquells que et fan pujar el colesterol només de mirar-te'ls, el te. Encara té un budell buit.

La cuina. Hi ha una muntanya de plats a la pica i una altra a l'escorredor. Al vespre li fa sempre tanta mandra, rentar els plats. Endreça. Se sent el microones dels veïns i hi ha algú que es dutxa. Quines parets més gruixudes. S'arremanga i es treu el rellotge (sense mirar-se'l, no fos cas) i tot seguit engega l'aigua calenta i frega amb un rajolí de sabó verd brillant: plats, gots, una paella, un grapat de coberts, tres tuppers de plàstic desagraïts, les peces de l'espremedor. Sort que avui no s'ha hagut de preparar el dinar! (Els concerts amb la carmanyola a l'esquena fan de mal fer.)

La dutxa. El xampú blau, una avellana de suavitzant al palmell de la mà, cauen cabells per tot arreu. Li encanta l'olor del gel nou. Aquesta setmana toquen tovalloles blaves. Crema hidratant, es renta les dents,  després d'uns quants intents aconsegueix posar-se les lentilles. S'ha de tallar el serrell i les ungles de les mans, però això demà, que tindrà més temps. L'assecador li transforma el cap en un embull i arriba aquell moment del dia en què voldria tenir poders màgics. Pentinar-se no ha sigut mai el seu fort.

La roba. Els pantalons li cauen, és un fet, i sense el cinturó (el cinturó, que només en té un, i a més a més és ben lleig) ja no és persona. Un monstre rosa a la samarreta i jersei, sí, ves, l'únic que té net. Un dia d'aquests que tingui temps i diners (ha ha ha ha!, quin acudit més bo!) hauria de fer un pensament. De calçat tampoc no en té pas gaire per triar. Es podria haver vestit amb els ulls tancats. Encara rai que la capseta de les arracades no és tan previsible.

La bossa. S'havia de deixar la grossa a casa precisament aquesta setmana, no? Agafa l'única alternativa plausible (petita, vella i entranyable) i hi entafora els quatre papers que no es pot deixar, un parell de bolis, l'USB, el moneder, la targeta del metro (estaria molt bé no haver de tornar enrere, com ahir), l'entrada per al vespre!, l'agenda, el llibre que ja hauria d'haver tornat a la biblioteca, les claus, el mòbil, els cinc euros que tenia en una altra butxaca, un paquet de mocadors.

L'habitació. Estira el llençol, el cobrellit i la manta, tot a lloc. (En aquesta ciutat no hi fa mai fred, però aquest pis és una nevera on no hi toca mai el sol i no té calefacció. Si posés el nòrdic, fer el llit seria més pràctic, però  després al gener es moriria de fred. Estratègies psicològiques d'autoengany.) Apaga l'ordinador, el llum, el lladre. Amaga el pijama sota el coixí, es posa la jaqueta (encara que sap que encara no haurà baixat les escales que ja se l'haurà hagut de tornar a treure), es penja la bossa a l'espatlla i desentortolliga els auriculars. Un a cada orella, on, shuffle songs (el dia que pugui veure-les en català deixarà d'haver de veure totes les pantalles en anglès), play.

El carrer. Surt per la porta (evidentment), baixa els escalons de dos en dos (una mania que té), obre el portal i ja és al carrer. Llavors, i només llavors, gira el canell esquerre (amb aquests bracets que té l'esfera del rellotge sempre acaba al costat que no toca) i mira l'hora. Dos quarts i mig de dotze. Una mica tard, no?  Fa espetegar la llengua i apuja el volum de la cançó amb el dit índex de la mà dreta, però no s'afanya pas més. El català afrancesat dels mals professors no es mereix pas una hora sencera d'atenció.

[Dance With Me]