Embarbussada

Fa tants dies que acumulo paraules. M'embarbusso mirant de dir coses que ja he dit però encara no he après a dir. Perquè suposo que n'hi hauria d'haver prou dient que pensava en la imminència de no sé ben bé què i que me'n vaig anar a dormir tan enfadada que t'hauria clavat una queixalada i que l'endemà no sabia quina cara fer-te i que a l'hora de la veritat em vaig empassar la ràbia amb una facilitat indignant, però no em serveix. No em serveix perquè el que vull és xiuxiuejar-te el gavadal d'imatges que tinc tancades als punys i recordar-te que primer tot era molt normal, però després ja no tant. Que el món se'ns va fer molt petit, que els llums ens tenien a les fosques, que potser només sabíem mirar i somriure perquè sóc incapaç de recordar les torrentades enriolades de frases endarrerides, que els gots ja només hi eren per tenir les mans ocupades, que vam parar d'escapar-nos, que ni tan sols ens vam fixar en l'estrèpit. I que a vegades ja ens passen, aquestes coses. Encara que tu facis veure que no i jo no sàpiga llegir-te als ulls si aquestes coses són molt o són molt poc.

[noches reversibles]

Hivern

El cel, blanc que enlluerna, i les muntanyes, de color avellana. Les branques de pedra, despullades, són forques -exèrcits pollancrals de forques que travessen la llum somorta- i s'arrengleren a les vores del riu, tan negre i tan glaçat. Hi ha clapes de gebre platejat als camps adormits. Ermites, masies, camins sense vies, campanars sense campanes, xemeneies sense tut i sense sutge. Núvols de fum al fons de la vall, que fa olor de desembre. L'aire és ple de torrades fetes al caliu i de pebrots escalivats a les brases. Res no es mou, tot hiverna, i enmig de la quietud immensa jo em sento petita, petita, petita...

[in the quivering forest]

Traveta

M'ha semblat que potser tot era una mica, mica massa ensucrat i no sé per què he recordat que feia dies que tenia ganes de dir que m'agradaria fer-te entrebancar. Fer-te entrebancar i riure'm de tu quan no poguessis recuperar l'equilibri i descobrissis, esparverat, els universos de mots que he desgastat per parlar de tu sense parlar-ne. El problema és que avui no tinc cap somriure maquiavèl·lic als llavis mig torçats i que ara l'armari de sobre els fogons fa olor de menta. Potser jo també em vaig tornar una mica, mica massa ensucrada i tu ja t'has entrebancat i has volgut marxar corrents.

[silence]

Cartes

L'home de la jaqueta marró té una muntanya de sobres esgrogueïts a les mans tremoloses. M'imagino amors clandestins, quatre ratlles apassionades escrites a corre-cuita, aventures perverses, secrets d'una ciutat esvaïda. La seva mirada indiferent, però, em fa témer un assumpte banal (una herència, un contracte, postals de Nadal gargotejades a la impensada) i la respiració se'm torna bleix. Un pes opressiu m'esclafa el pit. M'adono que jo, de les cartes que només m'ha semblat rebre, n'he fet castells que m'han tornat expugnable: he anat construint parets de paper sobre fonaments d'aire i ara, amb la teulada encara per fer, m'esfondro. Se m'esquerda la pell, caic a trossos, m'escolo pel desguàs quan deixo que l'aigua m'escaldi les galtes bullents. Tot és tan fred.

[Running To Stand Still]

Nòmada

Em tanco en un silenci que em rebrega els lacrimals -la tràquea, l'esòfag, la vena cava- i que, ah, sí, també em fa escopir dards de bilis i sucs gàstrics. No deu ser estrany que em costi respirar, doncs, i tampoc no m'hauria d'estranyar que un dia d'aquests algú volgués fer-me una cara nova. Que quan no tinc un ai tinc una ceba, que diuen, i que quan sóc aquí vull ser allà i quan sóc allà vull ser aquí, tot i que no sé mai on és aquí i on és allà, que ja té mèrit, també. Deu ser per això que vaig deixar de comprar-me els bitllets d'anada i tornada, perquè no sabia pas mai què era l'anada i què la tornada. Que com que d'aquí a allà hi ha la mateixa distància que d'allà a aquí i de totes maneres tant és que sigui aquí com que sigui allà, que sempre busco i mai no trobo, tant pot ser que aquí sigui aquí i allà sigui allà, com que aquí sigui allà i allà sigui aquí, com que ni aquí ni allà no siguin aquí ni siguin allà, i embolica que fa fort. Que tot em sembla fugir i tot em sembla una trampa, i deu ser que sóc com el cul d'en Jaumet i a més a més exigent, intransigent i repel·lent. I si desbarro, més que no pas parlar, és només perquè em fa una por terrible pensar que potser algun dia ja no serà acceptable utilitzar aquí i allà com a conceptes impunement intercanviables i ja no podré dir aquí sense que això m'impedeixi de fugir cap allà quan tingui ganes de dir que allà i aquí i no pas aquí i allà, o a la inversa. M'enteneu, què vull dir?

[D'You Know What I Mean]

Escàndol

La cuina trontolla: l'aigua borbolleja, els cops de la llossa contra les parets metàl·liques de l'olla retrunyen, la rentadora és un animalot inquiet i feréstec i els meus ulls es pensen que el dibuix blau aigualit de les rajoles, infatigablement repetit, s'ha empescat una coreografia per a la cançó de l'enfadós que fa hores que em ronda pel cap: voler escriure i no encertar ni les idees ni les paraules és com tenir gana però no tenir ganes de menjar, però al revés. Uf.

[tired of being polite]

Cap-rodo

Puja fins al tercer pis: no hi trobaràs cap fòssil editorial, només fascicles efímers i un sostre de bigues blanques i teules al descobert. La llum hi pal·lideja, l'ordre hi és absolut -gairebé dictatorial- i no trigaràs gaire a adonar-te que pots asseure't al capdamunt de la barana, amb els peus penjant cap al precipici de les escales i un abisme al teu davant, però que de fet no fa falta que t'acostis a cap ampit. La sensació de vertigen sura al voltant dels prestatges, sota l'atapeïment de taules, a l'oxigen que t'omple i et buida els pulmons. És com un ofec, però t'oprimeix les vies amb una netedat brutal. (Freda, incisiva. Més freda que no pas la vidriera imponent esmicolada sobre la pell. Passa desapercebuda.) T'arrossegarà, és la blancor grisa i inusitada, o potser l'espai reconvertit. T'amagaràs enmig de les torres de pols petrificada i acabaràs arraulit vora els volums inhòspits. Com un cuc de terra, bla, menut, rabassut. Les pàgines esgrogueïdes del teu voltant emmagatzemen cadenes de caràcters infinites, però no has de patir gens. Són coneixement impersonal, sense màgia ni escalfor ni imaginació ni vida latent. I concentra't. Quan puguis dissimular la interrupció desafortunada de l'olor de clor i piscina, insòlita, potser aconseguiràs pensar i que no et travessi la fulla esmolada de cap punyal.

[Pontífex]

Matí

El despertador. Sona a les vuit, a les vuit i cinc, a dos quarts menys cinc de nou, a tres quarts, a les nou. Pipipipip, pipipipip, pipipipip. Amb la poca paciència que té normalment, si no s'hi estigués tan bé, al llit, ja hauria rebotat el cub escandalós contra la paret. Si algú altre deixés sonar el despertador fins a l'infinit amb tan poca consideració, de fet, tindria ganes de trencar-li la cara.

L'ordinador. És un acte reflex, que trist. Posa els peus a terra, busca les ulleres a les palpentes i prem tres interruptors: el del lladre, el del llum verd pistatxo i el de l'ordinador. Una manera com qualsevol altra de comunicar-se amb el món a (més o menys) primera hora del matí. Elimina mitja dotzena de correus brossa, sospira perquè no ha arribat cap e-mail interessant, llegeix les actualitzacions d'uns quants blocs que segueix d'amagat, fa el tafaner per murs aliens, deixa que el programa de reproducció decideixi la primera cançó del dia i perd el temps durant mitja hora ben bona.

La finestra. Estira el cordó de la cortina i les làmines de plàstic surten disparades i es repleguen al capdamunt, just per sobre del marc. Obre. Ho fa més per costum que per utilitat. Mmmm, les olors (ehem) dels celoberts! Una delícia.

L'esmorzar. Està afamada. Endolla l'espremedor i parteix tres taronges amb un ganivet massa gros però que és l'únic que és prou gros. Rescata un quart de barra de pa del fons del congelador, el fica al torrapà (torradora?, no n'ha dit mai torradora, del torrapà), número 4, décongelation. Omple un got dels grossos de suc, llença la polpa acumulada, esbandeix totes les peces de l'espremedor, passa la baieta pel marbre (que no és de marbre, evidentment). Xuca (suca, si hi insistiu) el pa amb mitja tomata del got que sembla que mai no es buidi, sal, oli, pernil dolç que de fet és gall dindi. Posa aigua a bullir i una bosseta de te caducat des del mes de maig  (a Anglaterra el venen més bé de preu, què hi farem) al fons d'una tassa. Engega el televisor (tertúlia de cridaners) i s'entaula. Endrapa: el pa, el suc, un kiwi, un iogurt amb mel, un briox industrial d'aquells que et fan pujar el colesterol només de mirar-te'ls, el te. Encara té un budell buit.

La cuina. Hi ha una muntanya de plats a la pica i una altra a l'escorredor. Al vespre li fa sempre tanta mandra, rentar els plats. Endreça. Se sent el microones dels veïns i hi ha algú que es dutxa. Quines parets més gruixudes. S'arremanga i es treu el rellotge (sense mirar-se'l, no fos cas) i tot seguit engega l'aigua calenta i frega amb un rajolí de sabó verd brillant: plats, gots, una paella, un grapat de coberts, tres tuppers de plàstic desagraïts, les peces de l'espremedor. Sort que avui no s'ha hagut de preparar el dinar! (Els concerts amb la carmanyola a l'esquena fan de mal fer.)

La dutxa. El xampú blau, una avellana de suavitzant al palmell de la mà, cauen cabells per tot arreu. Li encanta l'olor del gel nou. Aquesta setmana toquen tovalloles blaves. Crema hidratant, es renta les dents,  després d'uns quants intents aconsegueix posar-se les lentilles. S'ha de tallar el serrell i les ungles de les mans, però això demà, que tindrà més temps. L'assecador li transforma el cap en un embull i arriba aquell moment del dia en què voldria tenir poders màgics. Pentinar-se no ha sigut mai el seu fort.

La roba. Els pantalons li cauen, és un fet, i sense el cinturó (el cinturó, que només en té un, i a més a més és ben lleig) ja no és persona. Un monstre rosa a la samarreta i jersei, sí, ves, l'únic que té net. Un dia d'aquests que tingui temps i diners (ha ha ha ha!, quin acudit més bo!) hauria de fer un pensament. De calçat tampoc no en té pas gaire per triar. Es podria haver vestit amb els ulls tancats. Encara rai que la capseta de les arracades no és tan previsible.

La bossa. S'havia de deixar la grossa a casa precisament aquesta setmana, no? Agafa l'única alternativa plausible (petita, vella i entranyable) i hi entafora els quatre papers que no es pot deixar, un parell de bolis, l'USB, el moneder, la targeta del metro (estaria molt bé no haver de tornar enrere, com ahir), l'entrada per al vespre!, l'agenda, el llibre que ja hauria d'haver tornat a la biblioteca, les claus, el mòbil, els cinc euros que tenia en una altra butxaca, un paquet de mocadors.

L'habitació. Estira el llençol, el cobrellit i la manta, tot a lloc. (En aquesta ciutat no hi fa mai fred, però aquest pis és una nevera on no hi toca mai el sol i no té calefacció. Si posés el nòrdic, fer el llit seria més pràctic, però  després al gener es moriria de fred. Estratègies psicològiques d'autoengany.) Apaga l'ordinador, el llum, el lladre. Amaga el pijama sota el coixí, es posa la jaqueta (encara que sap que encara no haurà baixat les escales que ja se l'haurà hagut de tornar a treure), es penja la bossa a l'espatlla i desentortolliga els auriculars. Un a cada orella, on, shuffle songs (el dia que pugui veure-les en català deixarà d'haver de veure totes les pantalles en anglès), play.

El carrer. Surt per la porta (evidentment), baixa els escalons de dos en dos (una mania que té), obre el portal i ja és al carrer. Llavors, i només llavors, gira el canell esquerre (amb aquests bracets que té l'esfera del rellotge sempre acaba al costat que no toca) i mira l'hora. Dos quarts i mig de dotze. Una mica tard, no?  Fa espetegar la llengua i apuja el volum de la cançó amb el dit índex de la mà dreta, però no s'afanya pas més. El català afrancesat dels mals professors no es mereix pas una hora sencera d'atenció.

[Dance With Me]

Estiuet

S'encén a poc a poc. És la màgia incandescent del baix consum i és altres coses igualment inútils, com per exemple els vespres de mig minut que em deixen els ulls secs, el cor encongit i les ganes... ai, les ganes...

He d'aprendre a descarregar les energies malgastades en dianes sense sentit, i saber que el problema no ets pas tu, que tu només ets l'excusa. He perdut el nord o potser no n'he tingut mai. Seria tot un detall trobar un instant congelat, un segon gèlid, una mica de no res de temps glacial en aquest Sant Martí artificial, setmanal, carregós, innecessari. Prou!

Recullo paraules trencades als racons, significats esgarriats, regalims d'un jo... perdut? Dormir dies i nits de somnis que no m'angoixin, o imaginar-m'ho: visites a París, o París a l'horitzó, o fins i tot fugides menys extraordinàries. Escapar-me de mi, de tu, del desencís. Que tremolo, tota jo, menys la veu, que només la podria deixar desengorjar en un cas molt hipotètic. Molt saturat. El que no sap ningú és que no aspiro a res del que s'espera. Diguem que, ara mateix, ho engegaria tot a rodar. Patims i patams, però tu no sentiries pas ben res. Tu, que te m'has apoderat de les arrels!

Vull espantar-te. Vull dir que vull sorprendre't. En un somni a mitjanit que se t'escapi del subconscient. Sóc un dubte malvat, uns ulls que es tanquen i voldrien plorar. Em sento buida i furiosa, vulnerable, no puc enfilar-me a cap terrat. Enyoro. I no pas en general, és clar, però els pronoms em fan molt de respecte. Trobar-me entre la multitud potser seria poc cerimoniós.

Ets nas, llavis, coll. No sé dibuixar, i encara menys dibuixar-te. Massa línies perfectes, perfils com carenes, penombres, llum roent.

[lost and forgotten]

Prosa

Em poso límits que mai no compleixo. Tinc els genolls plens de blaus, pols volàtil a les pestanyes, les idees enteranyinades, miratges sota les parpelles. M'agraden els matins plens de bons dies i haver-me fos en la meva pròpia invenció. La lletra se'm recargola, les hores es repeteixen, rutina insuportable. Vull passejar pels carrers plens, tenir converses infinites, escriure durant tardes eternes. Serrells massa llargs, mantes de ratlles, llibres en alemany, no sentiré el despertador. Parets de paper, mitjons gruixuts, dits de gel. Espases mentals, terrossos de sucre, cadires flotants. Butxaca foradada, budells de ronc perpetu. Voldria ser poeta i no escriure mai versos, llunàtica misteriosa, rabiüda, eficient, la teva perdició.

[and you want to travel blind]

Trau

Com la gota d'aigua impertorbable amb què es torturava els presoners fins a fer-los embogir, tot aquest degoteig. Em fa por dir res, per si de cas, però encara me'n fa més no dir-ho, per si de cas: no suporto que sempre siguis tu el que té la paella pel mànec. No sóc impermeable i m'és igual el que diguin els altres, no vaig pas ser jo la que es va deixar l'aixeta oberta. Que jo no volia, no volia, no volia. I encara que potser tu tampoc no vulguis, no puc evitar deixar que em trepanis el crani. Però has de saber que amb el cervell al descobert em torno transparent i començo a dir veritats, encara que jo no vulgui, no vulgui, no vulgui, perquè tinc por.

[you hold me up, you hold me down]

Insignificant

Et plantes davant meu i qualsevol diria que som dos coneguts ben avinguts que fa temps que no es veuen i s'han d'explicar la vida. Beneit del cabàs! Tu somrius, i jo somric, però en realitat sàpigues que per mi no tens ni rostre ni identitat. Ets només una de les clapes fantasmagòriques de la meva adolescència grisa. I, de fet, dins de la massa inconsistent de llançadors de frases absurdes, tu ni tan sols no hi destacaves especialment. Si hi hagués hagut campionats de perforar autoestimes, atonyinar sensibilitats i tirotejar la intel·ligència, tu ni tan sols no hauries pujat al podi! Me'n ric de tu i els teus intents imbècils a la teva cara.  Tu ni te n'adones, és clar, però tranquil, no passa res. És ben propi de tu, i jo riuré igualment.

[I'm glad I'm not back in school]

Caduc

Em cauen les fulles i al costat esquerre de la carretera, suspès sobre el riu, hi ha un arbre vermell com les granes d'una magrana. A mitja tarda la llum es descompon en pampallugues daurades, espurnejos beix, canyella, avellana, groc, nespra, mostassa. Penso en colors que no veig com toca, i em cremo. Tot hauria estat perfecte si haguessis estat només foc d'encenalls, roig pinetell, fènix, sanguina, cirera d'arboç, escarlatí.  

[Comptine d'un autre été]

Viu

Són dies estranys, dels de pensar massa i dormir massa poc. Avui tot era gris i blanc i negre, els cabells esbullats i les fulles esquerdades i la mitja fred escandalosa. Tot esventat i tot viu. No com l'altre dia, que a fora tot era fals i assolellat però a dins, enmig de la grisor de tanta pedra, tot era tan insuportablement cert com la pastilla taronja extraviada sota un banc, al terra de l'església. I em va ser ben igual que no hi tingués res a veure. Li vaig donar les culpes de tanta distorsió, a la píndola inoportuna que no curaria mai res. Llàgrimes, singlot i mocadors, entesos. Però el silenci trencat per tantes veus tan robòtiques fent tants sermons tan llargs amb tants mots tan buits, no, gràcies. No, si us plau! Collonades, vaig pensar. Collonades, penso, i quan em toqui a mi ja us les podeu ben estalviar, o em sentireu.


[I had a million things to do, baby]

Certesa

Tu segueix-me la veta i fes veure que saps de què parlo quan et dic que ser del tot certa, com a objectiu incert.

Hi ha carrers petits, i acudits estranys, i et puc veure la cara quan encara no és fosc. Hauria de ser fàcil, escriure sense temps ni bolígraf. Sense tu per destriar les frases negociables, sense ser de sucre, sense dibuixos inacabats, sense calaixos de fotos on refugiar-nos d'un demà que no podem preveure, sense que tot això se'ns enganxi a la pell.

Però som ritmes que fan trontollar el terra i missatges subliminals, i entendre-ho o no, què canviaria? Se m'escapen, com fum pels queixals, les intencions. I quin greu, que mai no miri qui ha de mirar! Tinc els sons encallats racionalitat enllà i avui, oh, sorpresa. S'han entelat la llet a punt de bullir i els vidres de les meves ulleres. M'emmirallo en qualsevol gargot, em faig l'alfabet per desxifrar, i si cridar hagués de servir per a alguna cosa cridaria que em sembla que ara vull veure arribar els ulls rere els vidres entelats d'aquelles altres ulleres, però que no puc.

[A Sunday Smile]

Por

C'est la fin de l'été. Han obert finestres a les entranyes de Barcelona i l'ascensor, ric-ric ric-ric, és ple de grills. Hem arribat, una sola setmana incolora, i ens hem trobat perdudes i desemparades. Diu que el món ens espera al capdavall del carrer, però ens sentim petites, vulnerables, incapaces de caminar com si el futur no fos incert, com fan elles, que encara han de travessar tot el carrer. Porten les ungles pintades d'un vermell cridaner i una cigarreta entre els dits i aspiren a la sofisticació, però jo, que només els veig els pulmons ennegrits, em moc per les classes mig buides com si en qualsevol moment alguna cosa s'hagués de trencar i una pluja de vidres esmicolats m'hagués de caure al damunt. Si tan sols pogués esquivar les acusacions inoportunes i exasperants per explicar-los que, senyores i senyors, els dies són massa curts i el món, saben, és tan immens i tan nou que, per molt que s'omplin la boca retraient-nos tot el que no sabem, mai no aconseguiran atrapar-lo si no paren de mirar-se aquests seus melics tan meravellosament cultes...!

Plou

No sé ni tan sols si tinc ganes de dir res, però és igual. La pluja cau sobre la teulada, repetitiva, infatigable, i no hi ha cap onomatopeia que li escaigui prou. La falta de precisió, uix!, com tantes altres coses, em treu de polleguera. Milers de gotes, una darrere l'altra, que aterren només uns quants metres sobre meu. A intervals irregulars, la nit s'incendia sense avisar, fugaçment, i tot seguit, terrabastall. Els fanals i els llampecs són llum distorsionada a través de les escletxes de la persiana. L'aigua empeny el marc del balcó. Juraria que a fora l'aire ja és fred. Els nens ja van a l'escola, els llençols ja no fan nosa i avui ja m'he posat mitjons. Potser tot ha anat una mica cap per avall perquè me'ls he posat del revés. M'atrapen els minuts de les oracions sense sentit, de la tinta blava que travessa les pàgines en diagonal, de la incoherència que m'apropa a la desconnexió. M'adormo. Sense voler-ho, començo a comptar les gotes, una, dues, tres, quatre. Quan arribo a la gota dues-centes vint-i-vuit mil tres-centes cinquanta-nou la remor que fan ja no és la de la pluja. Han patit una metamorfosi i ara són un exèrcit incomprensiblement inflamable. Plou, plou, plou. Plou una pluja de lletres enceses i això, quan dorms, pot voler dir moltes coses o pot no voler dir res.

[pluja tòxica]

Vicis

L'Eva, de petita, era tres gestos consecutius. Un, fer uns morros de pam; dos, mirar amb una indiferència absoluta; i tres, ficar el nas en un llibre ben gruixut. Enfadada, perduda i golafre, l'Eva volia i dolia, i feia i desfeia només als mons paral·lels, escapatòries de paper. I sí, és ben cert, la distància relativitza les coses, però deixem-nos de romanços. Els vicis costen molt de perdre.

[The Great Escape]

Piquen

Un peix que es mossega la cua, un cercle viciós. Gairebé, gairebé, un forat negre. Quan molt és massa, però massa és massa poc i massa poc, a veure qui ho endevina, és molt i es converteix en massa. O m'odio, t'odio, l'odio, us odio, perquè al cap del carrer hi vaig arribar ja fa molt (massa), però des d'allà el cul queda molt lluny i amb la vista ben atrofiada, què voleu que hi faci, la imatge que me n'arriba no és precisament nítida, que diguéssim. Sí, desvariejo; sí, qualsevol diria que m'he trastocat; i no, tampoc seria tan estrany. La frustració s'ha penjat a la pala d'un ventilador de sostre. Jo me li he agafat als peus i ens hem passat el dia aspirant fum, expirant mal humor, mastegant silenci i tastant de lluny la dolçor alienant que es converteix en mal de cap, i tot per acabar mossegant-nos la llengua (i quant de verí). I com que el ventilador no ho sap, que s'ha acabat l'estiu, gira, gira, gira, però clar, amb un girar d'aquells que no va a parar enlloc. Fa ser burro.

[how we like to sing along
although the words are wrong]

Venes

Tinc sorra sota les parpelles i, amb el nas aixafat contra el mirall, ho veig ben clar. Tan clar, que no entenc per què no ho havia vist abans: les venes que m'enteranyinen el blanc de l'ull no són pas venes, perquè són jo. Jo, o tot allò que se'm cruspeix les entranyes, em rosega les vores, se'm repeteix a la boca com l'all i m'embolica el cervell de la mateixa manera que la mantellina embolica les mandonguilles. I com que no són venes les estiro, a poc a poc, d'una en una, fins que les he arrencades de soca-rel, i llavors les recargolo entre el dit gros i el dit del mig i es converteixen en boletes diminutes, fútils, insignificants. Cabdellets llefiscosos i de color vermelló, però que no són sang, no, perquè són jo. Jo, que visc massa cap endins i massa poc cap enfora i que faré un collaret amb els cabdellets de sang que no és sang i el regalaré al primer que passi.