Insignificant

Et plantes davant meu i qualsevol diria que som dos coneguts ben avinguts que fa temps que no es veuen i s'han d'explicar la vida. Beneit del cabàs! Tu somrius, i jo somric, però en realitat sàpigues que per mi no tens ni rostre ni identitat. Ets només una de les clapes fantasmagòriques de la meva adolescència grisa. I, de fet, dins de la massa inconsistent de llançadors de frases absurdes, tu ni tan sols no hi destacaves especialment. Si hi hagués hagut campionats de perforar autoestimes, atonyinar sensibilitats i tirotejar la intel·ligència, tu ni tan sols no hauries pujat al podi! Me'n ric de tu i els teus intents imbècils a la teva cara.  Tu ni te n'adones, és clar, però tranquil, no passa res. És ben propi de tu, i jo riuré igualment.

[I'm glad I'm not back in school]

Caduc

Em cauen les fulles i al costat esquerre de la carretera, suspès sobre el riu, hi ha un arbre vermell com les granes d'una magrana. A mitja tarda la llum es descompon en pampallugues daurades, espurnejos beix, canyella, avellana, groc, nespra, mostassa. Penso en colors que no veig com toca, i em cremo. Tot hauria estat perfecte si haguessis estat només foc d'encenalls, roig pinetell, fènix, sanguina, cirera d'arboç, escarlatí.  

[Comptine d'un autre été]

Viu

Són dies estranys, dels de pensar massa i dormir massa poc. Avui tot era gris i blanc i negre, els cabells esbullats i les fulles esquerdades i la mitja fred escandalosa. Tot esventat i tot viu. No com l'altre dia, que a fora tot era fals i assolellat però a dins, enmig de la grisor de tanta pedra, tot era tan insuportablement cert com la pastilla taronja extraviada sota un banc, al terra de l'església. I em va ser ben igual que no hi tingués res a veure. Li vaig donar les culpes de tanta distorsió, a la píndola inoportuna que no curaria mai res. Llàgrimes, singlot i mocadors, entesos. Però el silenci trencat per tantes veus tan robòtiques fent tants sermons tan llargs amb tants mots tan buits, no, gràcies. No, si us plau! Collonades, vaig pensar. Collonades, penso, i quan em toqui a mi ja us les podeu ben estalviar, o em sentireu.


[I had a million things to do, baby]

Certesa

Tu segueix-me la veta i fes veure que saps de què parlo quan et dic que ser del tot certa, com a objectiu incert.

Hi ha carrers petits, i acudits estranys, i et puc veure la cara quan encara no és fosc. Hauria de ser fàcil, escriure sense temps ni bolígraf. Sense tu per destriar les frases negociables, sense ser de sucre, sense dibuixos inacabats, sense calaixos de fotos on refugiar-nos d'un demà que no podem preveure, sense que tot això se'ns enganxi a la pell.

Però som ritmes que fan trontollar el terra i missatges subliminals, i entendre-ho o no, què canviaria? Se m'escapen, com fum pels queixals, les intencions. I quin greu, que mai no miri qui ha de mirar! Tinc els sons encallats racionalitat enllà i avui, oh, sorpresa. S'han entelat la llet a punt de bullir i els vidres de les meves ulleres. M'emmirallo en qualsevol gargot, em faig l'alfabet per desxifrar, i si cridar hagués de servir per a alguna cosa cridaria que em sembla que ara vull veure arribar els ulls rere els vidres entelats d'aquelles altres ulleres, però que no puc.

[A Sunday Smile]

Por

C'est la fin de l'été. Han obert finestres a les entranyes de Barcelona i l'ascensor, ric-ric ric-ric, és ple de grills. Hem arribat, una sola setmana incolora, i ens hem trobat perdudes i desemparades. Diu que el món ens espera al capdavall del carrer, però ens sentim petites, vulnerables, incapaces de caminar com si el futur no fos incert, com fan elles, que encara han de travessar tot el carrer. Porten les ungles pintades d'un vermell cridaner i una cigarreta entre els dits i aspiren a la sofisticació, però jo, que només els veig els pulmons ennegrits, em moc per les classes mig buides com si en qualsevol moment alguna cosa s'hagués de trencar i una pluja de vidres esmicolats m'hagués de caure al damunt. Si tan sols pogués esquivar les acusacions inoportunes i exasperants per explicar-los que, senyores i senyors, els dies són massa curts i el món, saben, és tan immens i tan nou que, per molt que s'omplin la boca retraient-nos tot el que no sabem, mai no aconseguiran atrapar-lo si no paren de mirar-se aquests seus melics tan meravellosament cultes...!

Plou

No sé ni tan sols si tinc ganes de dir res, però és igual. La pluja cau sobre la teulada, repetitiva, infatigable, i no hi ha cap onomatopeia que li escaigui prou. La falta de precisió, uix!, com tantes altres coses, em treu de polleguera. Milers de gotes, una darrere l'altra, que aterren només uns quants metres sobre meu. A intervals irregulars, la nit s'incendia sense avisar, fugaçment, i tot seguit, terrabastall. Els fanals i els llampecs són llum distorsionada a través de les escletxes de la persiana. L'aigua empeny el marc del balcó. Juraria que a fora l'aire ja és fred. Els nens ja van a l'escola, els llençols ja no fan nosa i avui ja m'he posat mitjons. Potser tot ha anat una mica cap per avall perquè me'ls he posat del revés. M'atrapen els minuts de les oracions sense sentit, de la tinta blava que travessa les pàgines en diagonal, de la incoherència que m'apropa a la desconnexió. M'adormo. Sense voler-ho, començo a comptar les gotes, una, dues, tres, quatre. Quan arribo a la gota dues-centes vint-i-vuit mil tres-centes cinquanta-nou la remor que fan ja no és la de la pluja. Han patit una metamorfosi i ara són un exèrcit incomprensiblement inflamable. Plou, plou, plou. Plou una pluja de lletres enceses i això, quan dorms, pot voler dir moltes coses o pot no voler dir res.

[pluja tòxica]

Vicis

L'Eva, de petita, era tres gestos consecutius. Un, fer uns morros de pam; dos, mirar amb una indiferència absoluta; i tres, ficar el nas en un llibre ben gruixut. Enfadada, perduda i golafre, l'Eva volia i dolia, i feia i desfeia només als mons paral·lels, escapatòries de paper. I sí, és ben cert, la distància relativitza les coses, però deixem-nos de romanços. Els vicis costen molt de perdre.

[The Great Escape]

Piquen

Un peix que es mossega la cua, un cercle viciós. Gairebé, gairebé, un forat negre. Quan molt és massa, però massa és massa poc i massa poc, a veure qui ho endevina, és molt i es converteix en massa. O m'odio, t'odio, l'odio, us odio, perquè al cap del carrer hi vaig arribar ja fa molt (massa), però des d'allà el cul queda molt lluny i amb la vista ben atrofiada, què voleu que hi faci, la imatge que me n'arriba no és precisament nítida, que diguéssim. Sí, desvariejo; sí, qualsevol diria que m'he trastocat; i no, tampoc seria tan estrany. La frustració s'ha penjat a la pala d'un ventilador de sostre. Jo me li he agafat als peus i ens hem passat el dia aspirant fum, expirant mal humor, mastegant silenci i tastant de lluny la dolçor alienant que es converteix en mal de cap, i tot per acabar mossegant-nos la llengua (i quant de verí). I com que el ventilador no ho sap, que s'ha acabat l'estiu, gira, gira, gira, però clar, amb un girar d'aquells que no va a parar enlloc. Fa ser burro.

[how we like to sing along
although the words are wrong]

Venes

Tinc sorra sota les parpelles i, amb el nas aixafat contra el mirall, ho veig ben clar. Tan clar, que no entenc per què no ho havia vist abans: les venes que m'enteranyinen el blanc de l'ull no són pas venes, perquè són jo. Jo, o tot allò que se'm cruspeix les entranyes, em rosega les vores, se'm repeteix a la boca com l'all i m'embolica el cervell de la mateixa manera que la mantellina embolica les mandonguilles. I com que no són venes les estiro, a poc a poc, d'una en una, fins que les he arrencades de soca-rel, i llavors les recargolo entre el dit gros i el dit del mig i es converteixen en boletes diminutes, fútils, insignificants. Cabdellets llefiscosos i de color vermelló, però que no són sang, no, perquè són jo. Jo, que visc massa cap endins i massa poc cap enfora i que faré un collaret amb els cabdellets de sang que no és sang i el regalaré al primer que passi.

Comèdia

S'han dit, pensat, intuït, dibuixat, imaginat, buscat, somrigut, esperat, plorat, temut, anhelat, callat, malentès, viscut i reviscut aproximadament un milió de detalls alliberadors, preuats, subtils, maldestres, involuntaris i aclaparadors, i tot plegat és tan absurd i irracional com inevitable i punyent. I sí, és clar, podríem fer-nos el ferm propòsit d'abandonar el camp de batalla, assegurar amb convicció que arraconarem les esperances vanes i començarem a tocar de peus a terra i fins i tot marcar-nos objectius insospitats en un mapa nou de límits molt difusos, però per què ens hem d'enganyar? Sabem que el subconscient es dedicarà a trepitjar-nos la voluntat, que la nostra resistència es fondrà en mirades fleumes i que nosaltres mentrestant ens limitarem a anar fent la viu-viu i a disfressar-nos de vençuts orgullosos, de vencedors miserables o de guerrers infatigables, segons el vent d'on bufi. Ens encanta presumir de sinceritat, però si hem de triar ens estimarem més fer comèdia.

[time to pretend]

Agost

Fa dies que visc de nits: m'estalvio els matins sufocants, em deixo enredar per la llum -a les fulles de Napoleó o rere els cims endormiscats de les Guilleries- i abuso dels dos punts amb l'excusa de la versatilitat i la timidesa, com faria amb els punts lliures si sabés repartir les sardanes. Respirem la fosca a ritme de ska i de cançoners versionats per expulsar de l'organisme la canícula i, parlo per mi, l'excés de converses imaginades. Em sento observada pel cinturó d'Orió i la supèrbia de Cassiopea i certes cares sorprenentment pàl·lides i brillants em provoquen -ho sento, no ho puc evitar- atacs d'incontinència verbal.

[despertar de no dormir]

Matines

Arriba el moment: la penombra desapareix i pels carrers i les venes hi corre la satisfacció un pèl estrambòtica d'haver burlat el rellotge i haver convertit les normes nocturnes en un escampall de gots buits i un món a deshora. Frankfurts, parpelles que es tanquen, iaies que ja han tret els cabassos i se'n fan creus, croissants, converses profundes o que ho semblen, amistats inventades o fingides o recuperades -momentànies-, sentits mig balbs, rotllanes inesperades, pedres mil·lenàries, cotxes que beuen, frases malèfiques, rialles escandaloses, mofes irracionals, satisfaccions secretes, anàlisis prematures, la consciència d'un surrealisme que flota. Bon dia, o bona nit, o totes dues coses.

Nova

Penjaré els Beatles a la paret sense imants quan m'atreveixi a fer malabarismes. Un fil verd i olors barrejades, lavanda, calor, sabó de Marsella, sardines: és la finestra que no dóna a enlloc, però i qui ho diu, que enlloc no sigui algun lloc? A més a més, no plou però sembla que hi plogui, a la finestra que no dóna a enlloc: tim, tim, tim, tim, i el tim, tim, tim, tim fa de música perquè no se'n sent cap més o potser sí que se'n sent alguna i jo no la vull dir. Som -jo, aquí i l'Unicorn i l'Adri i en Zar i en Gavrila- com el suro en blanc i com un mareig d'aquells que s'enfilen cap al coll des de l'estómac, t'acluquen els ulls, t'ennuvolen, s'esvaeixen a glops d'aigua. Le Chat Noir observa, solitari i malcarat. Falten Londres, la Guinness i el tramvia. Cal omplir cada racó d'andròmines inútils i meravelloses. Paraules xiulades, capses vermelles, calaixos oberts. Qui sap.

Capacitat

M'agradaria ser capaç d'escriure
paraules sense història
i històries sense paraules.


[if you wanna complain]

Potser

Potser si ploréssim quan tenim ganes de plorar, vinguéssim quan tenim ganes de venir, saltéssim quan tenim ganes de saltar, insultéssim quan tenim ganes d'insultar, ens n'anéssim quan tenim ganes de desaparèixer i ens llancéssim al buit quan sabem que no hi ha xarxa tots seríem més desagradables, més incòmodes i més lliures.

[and nothing is the matter]

Explosió

Quan va entrar-hi, una esgarrifança li va recórrer l'esquena i mirés on mirés només veia records. Records propers i records llunyans, records dolços i records amargs, records confusos, records eufòrics, records apàtics, records estrambòtics, records lúcids, records irreals, records que s'anaven apilonant al bell mig d'aquell lloc tan gran i tan fred, barrejats, desordenats, en plena revolta de la memòria, amenaçadors. Més horroritzat que no pas encuriosit, va voler empènyer la muntanya de records ben enllà, cap a la porta, cap a fora, fins on no els hagués de veure, però de seguida es va adonar del seu error, perquè tot de cop aquell lloc li va anar a parar a les mans: una caixa de vidre plena de records que, ara que els veia de prop se n'adonava, s'havien tornat bombes incendiàries. A vegades els llocs t'exploten a les mans i llavors l'ona expansiva t'omple els pulmons de metralla i et talla la respiració.

[Wrecking Ball]

Immobilisme

Voltes, voltes. Voltes daurades, líquides, envidrades, fins que obro els ulls. Que les coses només giren quan em quedo quieta, quan no escolto i no sento i no veig i no miro i no parlo i no dic. I a partir d'ara mateix decideixo vomitar paraules inconsistents. Consciència? Immobilitat. No és que tot sigui gris, ja, no, clar. Però jo sí. I al capdavall la grisor em mareja i em fa venir mal de cap i jo ja no sóc jo: jo només sóc una peça que funciona mecànicament, jo només sóc un acte reflex. M'aixeco, no em desperto que només ho faig veure, arribo que ni per tu ni per mi, crido, actuo, retallo, pinto, esbufego, que malament que em cauen petits com són, els atrapo, m'amago, aplaudeixo, renyo, me'n vaig escales avall lluny ben lluny, menjo, em vesteixo de jo, em socialitzo sense sobrepassar els límits físics i humans preestablerts i aparentment invariables. Intocables. Infranquejables. Insuportables. A vegades desconnecto, perquè de fet no ens interessem. Sovint em queixo, i si ho faig per vici o perquè toca, a tu t'és igual. I m'avorreixo, molt i tothora, que és un sempre relatiu. De mi perquè només sóc voltes i voltes que no porten enlloc, de tu perquè no sé qui ets ni què penses ni a què jugues i d'ells perquè sí que sé qui són, que són els mateixos de sempre i són que res no canvia. Res de res de res de res. Com les taules del bar, que porten escrites a la brutícia generacions acumulades d'estaticisme congènit.

Divuit

Cara vermella, que faries un forat a terra i au. I cridaries: ni històries de núvols ensucrats ni manipulacions, que potser no us vull ni sentir, que potser ja en tinc prou amb mi mateixa! Respira fondo, et dius, compta fins a deu, o fins a deu mil, o fins a deu milions, que tenim temps. Mira, tot brilla i a mi m'és ben igual, penses, quedar-me aquí o sortir i fer veure que. Que tremoles? Fugir, fugir, fugir, què tens, que només penses en fugir? I va, deixa-ho anar, que només et faltaria aquesta. Sí, diga-ho. Ben alt. Xiscla. Brama: ei, tu, tu, sí, tu, no facis veure que no em sents!

[Oh! You lost it...]

Infinitivitzar

Sobreviure enmig d'una munió de peus potencialment esclafadors. Submergir-se en la hipnosi giravoltant dels mons grocs suspesos en l'aire. Simular un interès mínim per l'entorn humà. Segar l'impuls estúpid d'enfilar-se pels troncs inacabables. Serrar les dents. Sospesar els pros i els contres de la situació. Sulfatar-se les idees amb líquid amargant. Sil·labejar punt per punt el pla d'actuació. Sufocar la indignació irracional, innecessària i intrínseca. Singlotar els efectes del líquid amargant. Segrestar la llum irreal de les altures. Sotmetre a votació secreta el projecte de llei. Silenciar-se els crits. Segellar el pacte vinculant. Sucumbir al volum excessiu. Sentenciar la desídia de les nits desganades. Sincopar.

Engabiada

És una gàbia. Els barrots són transparents i pot ser que no la vegis, però és una gàbia, no t'enganyis. És una gàbia i és plena de la mateixa gent de sempre, les mateixes converses de sempre, els mateixos llocs de sempre, les mateixes burles de sempre, les mateixes cançons dolentes de sempre. És una gàbia que fa que tinguis ganes de viure dins d'una sèrie americana (enmig dels nens rics, els vestits impossibles i els drames constants i ridículs) o en aquella ciutat on parlen amb un accent estrany i incomprensible (et pensaves que ja no el trobaves a faltar, no?). És una gàbia i avui tens claustrofòbia. Has preguntat si algú havia vist la sortida?

[the city's no longer mine]