Plou

No sé ni tan sols si tinc ganes de dir res, però és igual. La pluja cau sobre la teulada, repetitiva, infatigable, i no hi ha cap onomatopeia que li escaigui prou. La falta de precisió, uix!, com tantes altres coses, em treu de polleguera. Milers de gotes, una darrere l'altra, que aterren només uns quants metres sobre meu. A intervals irregulars, la nit s'incendia sense avisar, fugaçment, i tot seguit, terrabastall. Els fanals i els llampecs són llum distorsionada a través de les escletxes de la persiana. L'aigua empeny el marc del balcó. Juraria que a fora l'aire ja és fred. Els nens ja van a l'escola, els llençols ja no fan nosa i avui ja m'he posat mitjons. Potser tot ha anat una mica cap per avall perquè me'ls he posat del revés. M'atrapen els minuts de les oracions sense sentit, de la tinta blava que travessa les pàgines en diagonal, de la incoherència que m'apropa a la desconnexió. M'adormo. Sense voler-ho, començo a comptar les gotes, una, dues, tres, quatre. Quan arribo a la gota dues-centes vint-i-vuit mil tres-centes cinquanta-nou la remor que fan ja no és la de la pluja. Han patit una metamorfosi i ara són un exèrcit incomprensiblement inflamable. Plou, plou, plou. Plou una pluja de lletres enceses i això, quan dorms, pot voler dir moltes coses o pot no voler dir res.

[pluja tòxica]

Vicis

L'Eva, de petita, era tres gestos consecutius. Un, fer uns morros de pam; dos, mirar amb una indiferència absoluta; i tres, ficar el nas en un llibre ben gruixut. Enfadada, perduda i golafre, l'Eva volia i dolia, i feia i desfeia només als mons paral·lels, escapatòries de paper. I sí, és ben cert, la distància relativitza les coses, però deixem-nos de romanços. Els vicis costen molt de perdre.

[The Great Escape]

Piquen

Un peix que es mossega la cua, un cercle viciós. Gairebé, gairebé, un forat negre. Quan molt és massa, però massa és massa poc i massa poc, a veure qui ho endevina, és molt i es converteix en massa. O m'odio, t'odio, l'odio, us odio, perquè al cap del carrer hi vaig arribar ja fa molt (massa), però des d'allà el cul queda molt lluny i amb la vista ben atrofiada, què voleu que hi faci, la imatge que me n'arriba no és precisament nítida, que diguéssim. Sí, desvariejo; sí, qualsevol diria que m'he trastocat; i no, tampoc seria tan estrany. La frustració s'ha penjat a la pala d'un ventilador de sostre. Jo me li he agafat als peus i ens hem passat el dia aspirant fum, expirant mal humor, mastegant silenci i tastant de lluny la dolçor alienant que es converteix en mal de cap, i tot per acabar mossegant-nos la llengua (i quant de verí). I com que el ventilador no ho sap, que s'ha acabat l'estiu, gira, gira, gira, però clar, amb un girar d'aquells que no va a parar enlloc. Fa ser burro.

[how we like to sing along
although the words are wrong]

Venes

Tinc sorra sota les parpelles i, amb el nas aixafat contra el mirall, ho veig ben clar. Tan clar, que no entenc per què no ho havia vist abans: les venes que m'enteranyinen el blanc de l'ull no són pas venes, perquè són jo. Jo, o tot allò que se'm cruspeix les entranyes, em rosega les vores, se'm repeteix a la boca com l'all i m'embolica el cervell de la mateixa manera que la mantellina embolica les mandonguilles. I com que no són venes les estiro, a poc a poc, d'una en una, fins que les he arrencades de soca-rel, i llavors les recargolo entre el dit gros i el dit del mig i es converteixen en boletes diminutes, fútils, insignificants. Cabdellets llefiscosos i de color vermelló, però que no són sang, no, perquè són jo. Jo, que visc massa cap endins i massa poc cap enfora i que faré un collaret amb els cabdellets de sang que no és sang i el regalaré al primer que passi.

Comèdia

S'han dit, pensat, intuït, dibuixat, imaginat, buscat, somrigut, esperat, plorat, temut, anhelat, callat, malentès, viscut i reviscut aproximadament un milió de detalls alliberadors, preuats, subtils, maldestres, involuntaris i aclaparadors, i tot plegat és tan absurd i irracional com inevitable i punyent. I sí, és clar, podríem fer-nos el ferm propòsit d'abandonar el camp de batalla, assegurar amb convicció que arraconarem les esperances vanes i començarem a tocar de peus a terra i fins i tot marcar-nos objectius insospitats en un mapa nou de límits molt difusos, però per què ens hem d'enganyar? Sabem que el subconscient es dedicarà a trepitjar-nos la voluntat, que la nostra resistència es fondrà en mirades fleumes i que nosaltres mentrestant ens limitarem a anar fent la viu-viu i a disfressar-nos de vençuts orgullosos, de vencedors miserables o de guerrers infatigables, segons el vent d'on bufi. Ens encanta presumir de sinceritat, però si hem de triar ens estimarem més fer comèdia.

[time to pretend]

Agost

Fa dies que visc de nits: m'estalvio els matins sufocants, em deixo enredar per la llum -a les fulles de Napoleó o rere els cims endormiscats de les Guilleries- i abuso dels dos punts amb l'excusa de la versatilitat i la timidesa, com faria amb els punts lliures si sabés repartir les sardanes. Respirem la fosca a ritme de ska i de cançoners versionats per expulsar de l'organisme la canícula i, parlo per mi, l'excés de converses imaginades. Em sento observada pel cinturó d'Orió i la supèrbia de Cassiopea i certes cares sorprenentment pàl·lides i brillants em provoquen -ho sento, no ho puc evitar- atacs d'incontinència verbal.

[despertar de no dormir]

Matines

Arriba el moment: la penombra desapareix i pels carrers i les venes hi corre la satisfacció un pèl estrambòtica d'haver burlat el rellotge i haver convertit les normes nocturnes en un escampall de gots buits i un món a deshora. Frankfurts, parpelles que es tanquen, iaies que ja han tret els cabassos i se'n fan creus, croissants, converses profundes o que ho semblen, amistats inventades o fingides o recuperades -momentànies-, sentits mig balbs, rotllanes inesperades, pedres mil·lenàries, cotxes que beuen, frases malèfiques, rialles escandaloses, mofes irracionals, satisfaccions secretes, anàlisis prematures, la consciència d'un surrealisme que flota. Bon dia, o bona nit, o totes dues coses.

Nova

Penjaré els Beatles a la paret sense imants quan m'atreveixi a fer malabarismes. Un fil verd i olors barrejades, lavanda, calor, sabó de Marsella, sardines: és la finestra que no dóna a enlloc, però i qui ho diu, que enlloc no sigui algun lloc? A més a més, no plou però sembla que hi plogui, a la finestra que no dóna a enlloc: tim, tim, tim, tim, i el tim, tim, tim, tim fa de música perquè no se'n sent cap més o potser sí que se'n sent alguna i jo no la vull dir. Som -jo, aquí i l'Unicorn i l'Adri i en Zar i en Gavrila- com el suro en blanc i com un mareig d'aquells que s'enfilen cap al coll des de l'estómac, t'acluquen els ulls, t'ennuvolen, s'esvaeixen a glops d'aigua. Le Chat Noir observa, solitari i malcarat. Falten Londres, la Guinness i el tramvia. Cal omplir cada racó d'andròmines inútils i meravelloses. Paraules xiulades, capses vermelles, calaixos oberts. Qui sap.

Capacitat

M'agradaria ser capaç d'escriure
paraules sense història
i històries sense paraules.


[if you wanna complain]

Potser

Potser si ploréssim quan tenim ganes de plorar, vinguéssim quan tenim ganes de venir, saltéssim quan tenim ganes de saltar, insultéssim quan tenim ganes d'insultar, ens n'anéssim quan tenim ganes de desaparèixer i ens llancéssim al buit quan sabem que no hi ha xarxa tots seríem més desagradables, més incòmodes i més lliures.

[and nothing is the matter]

Explosió

Quan va entrar-hi, una esgarrifança li va recórrer l'esquena i mirés on mirés només veia records. Records propers i records llunyans, records dolços i records amargs, records confusos, records eufòrics, records apàtics, records estrambòtics, records lúcids, records irreals, records que s'anaven apilonant al bell mig d'aquell lloc tan gran i tan fred, barrejats, desordenats, en plena revolta de la memòria, amenaçadors. Més horroritzat que no pas encuriosit, va voler empènyer la muntanya de records ben enllà, cap a la porta, cap a fora, fins on no els hagués de veure, però de seguida es va adonar del seu error, perquè tot de cop aquell lloc li va anar a parar a les mans: una caixa de vidre plena de records que, ara que els veia de prop se n'adonava, s'havien tornat bombes incendiàries. A vegades els llocs t'exploten a les mans i llavors l'ona expansiva t'omple els pulmons de metralla i et talla la respiració.

[Wrecking Ball]

Immobilisme

Voltes, voltes. Voltes daurades, líquides, envidrades, fins que obro els ulls. Que les coses només giren quan em quedo quieta, quan no escolto i no sento i no veig i no miro i no parlo i no dic. I a partir d'ara mateix decideixo vomitar paraules inconsistents. Consciència? Immobilitat. No és que tot sigui gris, ja, no, clar. Però jo sí. I al capdavall la grisor em mareja i em fa venir mal de cap i jo ja no sóc jo: jo només sóc una peça que funciona mecànicament, jo només sóc un acte reflex. M'aixeco, no em desperto que només ho faig veure, arribo que ni per tu ni per mi, crido, actuo, retallo, pinto, esbufego, que malament que em cauen petits com són, els atrapo, m'amago, aplaudeixo, renyo, me'n vaig escales avall lluny ben lluny, menjo, em vesteixo de jo, em socialitzo sense sobrepassar els límits físics i humans preestablerts i aparentment invariables. Intocables. Infranquejables. Insuportables. A vegades desconnecto, perquè de fet no ens interessem. Sovint em queixo, i si ho faig per vici o perquè toca, a tu t'és igual. I m'avorreixo, molt i tothora, que és un sempre relatiu. De mi perquè només sóc voltes i voltes que no porten enlloc, de tu perquè no sé qui ets ni què penses ni a què jugues i d'ells perquè sí que sé qui són, que són els mateixos de sempre i són que res no canvia. Res de res de res de res. Com les taules del bar, que porten escrites a la brutícia generacions acumulades d'estaticisme congènit.

Divuit

Cara vermella, que faries un forat a terra i au. I cridaries: ni històries de núvols ensucrats ni manipulacions, que potser no us vull ni sentir, que potser ja en tinc prou amb mi mateixa! Respira fondo, et dius, compta fins a deu, o fins a deu mil, o fins a deu milions, que tenim temps. Mira, tot brilla i a mi m'és ben igual, penses, quedar-me aquí o sortir i fer veure que. Que tremoles? Fugir, fugir, fugir, què tens, que només penses en fugir? I va, deixa-ho anar, que només et faltaria aquesta. Sí, diga-ho. Ben alt. Xiscla. Brama: ei, tu, tu, sí, tu, no facis veure que no em sents!

[Oh! You lost it...]

Infinitivitzar

Sobreviure enmig d'una munió de peus potencialment esclafadors. Submergir-se en la hipnosi giravoltant dels mons grocs suspesos en l'aire. Simular un interès mínim per l'entorn humà. Segar l'impuls estúpid d'enfilar-se pels troncs inacabables. Serrar les dents. Sospesar els pros i els contres de la situació. Sulfatar-se les idees amb líquid amargant. Sil·labejar punt per punt el pla d'actuació. Sufocar la indignació irracional, innecessària i intrínseca. Singlotar els efectes del líquid amargant. Segrestar la llum irreal de les altures. Sotmetre a votació secreta el projecte de llei. Silenciar-se els crits. Segellar el pacte vinculant. Sucumbir al volum excessiu. Sentenciar la desídia de les nits desganades. Sincopar.

Engabiada

És una gàbia. Els barrots són transparents i pot ser que no la vegis, però és una gàbia, no t'enganyis. És una gàbia i és plena de la mateixa gent de sempre, les mateixes converses de sempre, els mateixos llocs de sempre, les mateixes burles de sempre, les mateixes cançons dolentes de sempre. És una gàbia que fa que tinguis ganes de viure dins d'una sèrie americana (enmig dels nens rics, els vestits impossibles i els drames constants i ridículs) o en aquella ciutat on parlen amb un accent estrany i incomprensible (et pensaves que ja no el trobaves a faltar, no?). És una gàbia i avui tens claustrofòbia. Has preguntat si algú havia vist la sortida?

[the city's no longer mine]

U, -QUATRE

Miratges. Dies que s'encavallen. Miratges.

It's not what I want, it's just what I get.

Sort dels concerts de Mishima, havent dinat i des del sofà.

[tu no saps com em fas sentir]

Caos

El sol l'enlluerna i li torra la pell de les cames nues, llargues. Té el front cobert de suor. Els cabells negres se li enganxen a les temples i al clatell. L'esquena una mica corbada cap endavant, els braços mig flexionats cap enrere i les mans clavades a l'esglaó on s'ha assegut. Com si la pell i el gres s'haguessin soldat, pensa. Com si l'escala i ella no fossin dues coses diferents, sinó una de sola. Idees extravagants per culpa de la insolació. La calor es belluga, remou onades per sobre de la sorra, enllà del carrer. Fa estona que hauria d'haver entrat. Segurament ja no hauria d'haver sortit, els peus descalços contra el terra fred són l'única manera de fugir de la calor asfixiant. Però avui s'estima més el terra ardent. Se sent el cos adormit però la lucidesa amatent i sí, avui es quedarà aquí, aquí on no hi passa res, aquí on tot seria silenci si no fos pel ric-ric dels grills i per algun coet o petard despistat a l'altre costat de poble. Es quedarà aquí i desitjarà tenir el cos amatent i la lucidesa ben adormida. Vol veure com s'acosta. Amb els ulls aclucats i una mà que intentarà recuperar fent de visera per no haver de forçar tant la vista, esperarà. Potser en va, però esperarà. Un caos momentani, una catarsi estival, un creuament de mirades decisiu, el començament d'alguna cosa que fa molt que hauria d'haver començat. Esperarà.

[Sunburnt Noon]

Volar

Em vénen atacs de nostàlgia anticipada: potser és que em fa una mica de por perdre aquest trosset de cel blau (o vermell) que des del pati de la nostra illa ja és una mica meu o potser és només que es fa estrany saber que no em tornaré a despertar mai més entre aquestes quatre parets.

M'empatxo de cereals de xocolata asseguda davant de la veïna amb cara de pomes agres. Porta la mateixa bata de floretes roses i blaves que el primer dia i li dic adéu interiorment, perquè em sembla que no sap somriure però fa tres anys que esmorzo, dino i bereno amb ella.

Omplo una gran bossa de plàstic amb totes les ampolles de gel i xampú que s'afileren als peus de la banyera com peces de dòmino i la veu estrident de cada dimecres li explica a la senyora Enriqueta, que viu en alguna finestra del celobert, que avui per dinar menjarà sardines i que a la tarda la vindrà a veure la seva filla gran.

Trec dues tones de papers vells i inútils de les lleixes del passadís i ric tota sola quan em trobo el carnet de l'Angelita Cruz Pinto, un post-it que diu que és més divertit amb els braços enlaire i sis barrets de Pare Noel embolicats amb cintes daurades.

Faig esforços inútils per tancar la tercera maleta a punt de rebentar i els cops més o menys sincronitzats de les sabates dels bailaores contra el terra de fusta de l'escola de flamenc s'enfilen pel balcó al ritme de la mateixa cançó que fa trenta-sis mesos.

Sento un flabiolo repetitiu, en Carlos Alberto declarant amor etern a la Patricia Valentina i els rínxols daurats de la Marina que es riuen de l'espectacle mig en castellà mig en alemany que cada matí, a dos quarts de nou, li organitzen la mare i la mainadera per evitar-li els possibles traumes d'un fins després massa sobtat.

Calculo quants viatges haurem de fer per emportar-nos tots els electrodomèstics que tenim per duplicat i tots els tuppers que no sabem que han caigut a darrere la nevera i diria que encara se sent la pudor dels tres milions de torrades que hem socarrimat en aquesta cuina en miniatura.

La cadira es desinfla sota els meus genolls i si tanco els ulls puc veure un S escarxofat al sofà blau elèctric, una A que fa colacaos al balcó, un J que es pensa que no es mereix seure en una cadira, una T que cobreix les parets de cartolines de colors amb fotos de fa massa temps i una M que riu tant que no ens pot acabar d'explicar el seu acudit dos-cents trenta-vuit sobre bledes.

M'encanto amb la finestra de colors que hi ha al costat de la porta. Quatre quadrats vermells i quatre rectangles blavosos: vuit quadrilàters brutíssims en un lloc del tot inversemblant.

Obro els ulls a poc a poc, vigilant de no caure. Time to fly, my friends...

Olfacte

La calor no em deixa pensar, els exàmens em tensen els nervis, els trasllats costen d'encaixar i creuo els dies amb els ulls tancats, les mans adormides, la llengua escaldada i les orelles saturades. Només em queda el nas: al migdia olor de gespa acabada de tallar a les vies del tramvia i els dissabtes olor de pa del dia a la taula de la cuina.

A la planta dels peus hi tinc una reserva d'energia.

[when the heat dies down]

Groc

Groc. Groc com el pijama d'estiu, groc com el plàtan maduríssim que m'he menjat per postres de dinar, groc com la samarreta amb una taca verda que em vaig comprar fa uns dies, groc com el cobrellit horrible que l'àvia va treure d'un armari vell, groc com aquella altra samarreta del dia que tot va ser tan normal ui sí, groc com els tramvies de Lisboa, groc com la paret del menjador, groc com la carpeta amb els apunts de semàntica, groc com el carnet de donant d'òrgans que hauria de ser taronja i haurem de tornar a imprimir, groc com la bossa de confits, groc com l'estoig, groc com el drap de la pols, groc com les meves tovalloles, groc com els llençols de quan era petita, groc com el pastís de formatge que es fa en vint minuts, groc com els llapis de tota la vida, groc com la cinta que hi ha penjada al mirall. Groc brillant, groc llampant, groc canari, groc llimona, groc estiu. Avui ho veig tot d'un color groc molt alegre, però és mentida.