U, -QUATRE

Miratges. Dies que s'encavallen. Miratges.

It's not what I want, it's just what I get.

Sort dels concerts de Mishima, havent dinat i des del sofà.

[tu no saps com em fas sentir]

Caos

El sol l'enlluerna i li torra la pell de les cames nues, llargues. Té el front cobert de suor. Els cabells negres se li enganxen a les temples i al clatell. L'esquena una mica corbada cap endavant, els braços mig flexionats cap enrere i les mans clavades a l'esglaó on s'ha assegut. Com si la pell i el gres s'haguessin soldat, pensa. Com si l'escala i ella no fossin dues coses diferents, sinó una de sola. Idees extravagants per culpa de la insolació. La calor es belluga, remou onades per sobre de la sorra, enllà del carrer. Fa estona que hauria d'haver entrat. Segurament ja no hauria d'haver sortit, els peus descalços contra el terra fred són l'única manera de fugir de la calor asfixiant. Però avui s'estima més el terra ardent. Se sent el cos adormit però la lucidesa amatent i sí, avui es quedarà aquí, aquí on no hi passa res, aquí on tot seria silenci si no fos pel ric-ric dels grills i per algun coet o petard despistat a l'altre costat de poble. Es quedarà aquí i desitjarà tenir el cos amatent i la lucidesa ben adormida. Vol veure com s'acosta. Amb els ulls aclucats i una mà que intentarà recuperar fent de visera per no haver de forçar tant la vista, esperarà. Potser en va, però esperarà. Un caos momentani, una catarsi estival, un creuament de mirades decisiu, el començament d'alguna cosa que fa molt que hauria d'haver començat. Esperarà.

[Sunburnt Noon]

Volar

Em vénen atacs de nostàlgia anticipada: potser és que em fa una mica de por perdre aquest trosset de cel blau (o vermell) que des del pati de la nostra illa ja és una mica meu o potser és només que es fa estrany saber que no em tornaré a despertar mai més entre aquestes quatre parets.

M'empatxo de cereals de xocolata asseguda davant de la veïna amb cara de pomes agres. Porta la mateixa bata de floretes roses i blaves que el primer dia i li dic adéu interiorment, perquè em sembla que no sap somriure però fa tres anys que esmorzo, dino i bereno amb ella.

Omplo una gran bossa de plàstic amb totes les ampolles de gel i xampú que s'afileren als peus de la banyera com peces de dòmino i la veu estrident de cada dimecres li explica a la senyora Enriqueta, que viu en alguna finestra del celobert, que avui per dinar menjarà sardines i que a la tarda la vindrà a veure la seva filla gran.

Trec dues tones de papers vells i inútils de les lleixes del passadís i ric tota sola quan em trobo el carnet de l'Angelita Cruz Pinto, un post-it que diu que és més divertit amb els braços enlaire i sis barrets de Pare Noel embolicats amb cintes daurades.

Faig esforços inútils per tancar la tercera maleta a punt de rebentar i els cops més o menys sincronitzats de les sabates dels bailaores contra el terra de fusta de l'escola de flamenc s'enfilen pel balcó al ritme de la mateixa cançó que fa trenta-sis mesos.

Sento un flabiolo repetitiu, en Carlos Alberto declarant amor etern a la Patricia Valentina i els rínxols daurats de la Marina que es riuen de l'espectacle mig en castellà mig en alemany que cada matí, a dos quarts de nou, li organitzen la mare i la mainadera per evitar-li els possibles traumes d'un fins després massa sobtat.

Calculo quants viatges haurem de fer per emportar-nos tots els electrodomèstics que tenim per duplicat i tots els tuppers que no sabem que han caigut a darrere la nevera i diria que encara se sent la pudor dels tres milions de torrades que hem socarrimat en aquesta cuina en miniatura.

La cadira es desinfla sota els meus genolls i si tanco els ulls puc veure un S escarxofat al sofà blau elèctric, una A que fa colacaos al balcó, un J que es pensa que no es mereix seure en una cadira, una T que cobreix les parets de cartolines de colors amb fotos de fa massa temps i una M que riu tant que no ens pot acabar d'explicar el seu acudit dos-cents trenta-vuit sobre bledes.

M'encanto amb la finestra de colors que hi ha al costat de la porta. Quatre quadrats vermells i quatre rectangles blavosos: vuit quadrilàters brutíssims en un lloc del tot inversemblant.

Obro els ulls a poc a poc, vigilant de no caure. Time to fly, my friends...

Olfacte

La calor no em deixa pensar, els exàmens em tensen els nervis, els trasllats costen d'encaixar i creuo els dies amb els ulls tancats, les mans adormides, la llengua escaldada i les orelles saturades. Només em queda el nas: al migdia olor de gespa acabada de tallar a les vies del tramvia i els dissabtes olor de pa del dia a la taula de la cuina.

A la planta dels peus hi tinc una reserva d'energia.

[when the heat dies down]

Groc

Groc. Groc com el pijama d'estiu, groc com el plàtan maduríssim que m'he menjat per postres de dinar, groc com la samarreta amb una taca verda que em vaig comprar fa uns dies, groc com el cobrellit horrible que l'àvia va treure d'un armari vell, groc com aquella altra samarreta del dia que tot va ser tan normal ui sí, groc com els tramvies de Lisboa, groc com la paret del menjador, groc com la carpeta amb els apunts de semàntica, groc com el carnet de donant d'òrgans que hauria de ser taronja i haurem de tornar a imprimir, groc com la bossa de confits, groc com l'estoig, groc com el drap de la pols, groc com les meves tovalloles, groc com els llençols de quan era petita, groc com el pastís de formatge que es fa en vint minuts, groc com els llapis de tota la vida, groc com la cinta que hi ha penjada al mirall. Groc brillant, groc llampant, groc canari, groc llimona, groc estiu. Avui ho veig tot d'un color groc molt alegre, però és mentida.

Pedra

Era un divendres de finals de juliol, carregós i irrespirable. La xafogor se'ns fonia a la pell, l'aire semblava fet de brases i ens notàvem el cap espès. A mitja tarda, el gris del cel es va anar ennegrint, ennegrint, ennegrint i el vent esverat d'abans de la tempesta va començar a entrar pels balcons delerosos, deslliurats de les persianes para-sol.

Esperàvem aigua: aigua fresca i rabiosa, gotes grosses i escandaloses que fumegessin sobre l'asfalt, hi deixessin taques fosques i rodones i omplissin els carrers d'olor d'humitat reescalfada. En lloc d'això, però, unes pedres grosses com ous van començar a estavellar-se contra el món i ens van rebentar les persianes, ens van fer bocins el llum de l'escala, ens van deixar sense cadires del jardí i ens van pintar la porta blanca de fulles i branques. Em va agafar un atac de riure histèric i no sentia el meu pare, que era a l'habitació del costat renegant ferros i claus, perquè la pedregada feia un rebombori de cal déu.

Això sí, l'assegurança va pagar els desperfectes.

Clonc!

Clonc, clonc, clonc. Ahir mentre buscava (metro amunt, metro avall) vaig descobrir un poble amb terrasses que són com el terrat de cals avis, però sense patí vermell.

Clonc, clonc, clonc. Els ulls em fan pampallugues i badallo. Tu t'entrebanques, ell passeja, nosaltres ens perdem, vosaltres feu vacances i elles no saben on aniran a parar.

Clonc, clonc, clonc. Números, avui la cosa va de números: versos, pàgines, telèfons, matrícules, lloguers, hores, estadístiques, punts suspensius (tres, sempre tres).

Clonc, clonc, clonc. Em sembla que tinc uns quants esqueixos de diccionari plantats al cap i creixen, creixen, creixen. Més o menys com el cirerer de casa, que es vol menjar l'abricoquer.

Clonc, clonc, clonc. Tinc el cap ple de paraules, d'aquesta cançó que ha sonat de bon matí (I wish you'd stop ignoring me, because it's sending me to despair) i de clonc, clonc, clonc.

Diumenge

Diumenge a la una del migdia i els carrers són buits. Les pastisseries ja abaixen les persianes, les caixes de fusta i les restes de fruita podrida s'apilonen on fa una estona hi havia les parades del mercat i pel camí només em creuo amb uns quants ciclistes afamats.

Camino a poc a poc. El sol no vol acabar de sortir: hi ha un gran núvol negre que aquesta tarda deurà descarregar enfurismat. Les muntanyes no brillen, tot sembla lent i pesat i em fa ràbia que se m'encomani aquesta apatia generalitzada. M'agradaria caminar per cadascun dels carrers de sempre i espiar les famílies que dinen darrere les cortines i saludar amb el cap els cotxes coneguts i que passés alguna cosa que fes que no tingués ganes de fugir d'aquest racó de món que és el meu quan encara no fa ni quaranta-vuit hores que hi sóc.

Arribo i no hi ha ningú. Entaforo mitja dotzena de paperetes diferents al sobre blanc, em trec el carnet amb la bandera que no em representa i que m'obliguen a tenir de la butxaca dels pantalons i em busquen a la llista perquè pugui deixar caure el vot a l'urna amb desgana, amb desencís, amb ràbia, amb llàstima, amb indignació, amb vergonya i amb ganes d'agafar els que manen per les espatlles per xarbotar-los una mica la consciència, a veure si es desperten i fan el que se suposa que han de fer.

Presència

Hi ets sense ser-hi, presència intermitent. Verd, vermell, blanc i negre: gris. Els crits de les no-paraules, que acumulen dramatisme innecessari. Em dibuixo a la ment situacions que seran o violentes o absurdes, o totes dues coses. I tot per no parlar. La pantalla massa freda, la ciutat massa gran. Busco i evito, guerra i pau interiors, les treves no existeixen, el terra tremola i m'esclaten els timpans. Dir-ho tot amb un gest, amb una mirada sense espectadors, i ja està. Tiptoe-smile, tiptoe-smile. Impaciència de vida, anhel del món que són dues lletres, i quina bestiesa, voler que es descobreixi tot.

Cosmos

Surto a buscar un futur que no sé on dormirà i no acabo de veure'm amb cor d'allunyar-me d'aquesta Barcelona que, vulguis que no, he après a estimar-me: cops de patí a Plaça Universitat, la calma farcida de turistes de Rambla Catalunya, busos i cinemes a la Gran Via, el Passeig de Gràcia majestuós i una mica fanfarró, Pelai odiós i evasiu, la rotunditat de Tallers, el principi d'un Raval que sé que no conec, la Rambla amb flors i estàtues (com l'enyoro!), el laberint del Gòtic, el Portal de l'Àngel o la massificació consumista, el Born mig màgic a escapades, la grisor d'Urquinaona que ja és frontera...

Me l'he feta meva i en el fons no tinc gaires ganes de marxar-ne, d'aquesta Barcelona que és tenir-ho tot a cinc minuts i que és sentir-se una mica al centre de l'univers i que no pot deixar mai de sorprendre't. Aquesta Barcelona que a les vuit del matí et diu bon dia sempre amb les mateixes cares, les mateixes veus i els mateixos gestos familiars, però que, més enllà en el dia, és sempre diferent, sempre canviant, sempre nova i radiant i curiosa i incessant i plena de vida exaltada: cosmos inquiet, tan petit i tan gran, tan propi i tan aliè, tan sabut i tan desconegut!



[Mira que no m'ha agradat mai, l'acordió, però Astor Piazzolla em té el cor robat.]

Puntualitat

Porta una brusa de color rosa xiclet molt cenyida i uns pantalons blancs que s'hauria hagut de comprar dues talles més grans. Té els peus ficats en unes sabates de taló negres, força horribles, i duu una bossa blanca i sintètica penjada a l'espatlla dreta. S'ha empresonat els cabells, tenyits d'un ros rogenc, en una trena gruixuda i curta que li estira la pell de les galtes i un serrell de rínxols encartonats, nascut molt enrere i molt cap a l'esquerra, li amaga el front. Si te la mires bé, li pots veure dos centímetres de maquillatge sobrer, t'atabala el vermell exagerat dels seus llavis i t'adones que el que dringa des de fa estona són els cercles daurats que li envolten els canells.

La noia esbufega, nerviosa, mentre m'envaeix l'espai vital i renya sense motiu el nen de la motxilla blava i les ulleres quadrades que l'acompanya, resignat, sense badar boca. Mastega xiclet ensenyant totes les dents, sembla que vulgui rebentar el terra a cops de peu i em va empenyent més i més més cap a la porta tancada, com si així haguéssim d'anar més de pressa. Renega en un castellà impacient i desagradable i no para de repetir, ai pobreta, que aquest tren és la cosa més lenta que volta per les vies del continent.

-¡Qué lento, joder, no puede ir más despacio el puto tren, coño!

La primera vegada que ho diu, amb els auriculars a punt de desintegrar-se entaforats a les orelles, faig veure que no la sento.

-¡Joder, hostia puta, ya! ¡No podemos ir más lentos, por Dios, qué mierda de tren!

Quan ha deixat anar les mateixes paraules una desena de vegades, somric cap a la porta i ella es pensa que li dono la raó i somriu, satisfeta, sense parar de remugar.

-¡Por fin! ¡No le ha costao ni ná, al tren de los cojones!

S'obre la porta i m'afanyo per no barrar-li el pas, no fos cas que m'estimbés escales avall. Ella corre fent equilibris enfilada als seus talons, el nen la segueix sense escoltar-se-la per res del món i jo torno a somriure, perquè si no hagués somrigut li hauria clavat un moc i li hauria dit que per què no prova d'agafar el tren més sovint.

Finalment els perdo de vista i surto al carrer vestida de groc, amb just a song ressonant-me cap endins, mentre penso que, tanmateix, per un dia que el tren arriba a l'hora que toca!

Nit

Sant Felip Neri, ciris vermells, mitja basarda i un boig borratxo que demana cigarros a la porta de l'església.

Podria ser el títol excessivament llarg d'una novel·la de misteri, però va ser una nit freda de febrer.


[people are fragile things]

Esclat (cinc de cinc)

És veritat: hi ha coses més importants, els problemes que teníem abans de tanta celebració no han pas desaparegut i jo avui només tinc un fil de veu.

Però he sentit a dir que fins i tot els sismògrafs van percebre els esclats d'eufòria i sé que vaig caminar per carrers plens a vessar de cares il·lusionades i córrer enmig d'una multitud que només volia acostar-se una mica més a aquella gespa impacient que per unes hores va ser el centre de l'univers. Recordo dos colors que es van apoderar de la meva retina i cants i crits pletòrics, i encara se'm posa la pell de gallina quan penso en aquell estadi immens pràcticament a les fosques, ple d'una energia encomanadissa i infatigable, de milers de flaixos que es disparaven alhora i de veus emocionades que, des del mig del camp o des del seient més allunyat de l'última grada, s'agraïen mútuament una gesta que pocs creien factible.

Em sembla que el món ja és prou complicat i no penso ser pas jo qui renunciï a participar d'aquesta alegria que es respira pertot!

Espero recordar per sempre més el dia que vaig veure somriure una ciutat.

Caixes

M'imagino el pis ple de caixes de cartró, la nostra vida empaquetada.

Però deu ser que he vist massa pel·lícules, perquè som mig nòmades i la nostra vida només és un trosset de la nostra vida i no hi haurà caixes: ens ho anirem enduent tot a cops de maleta, potser per no adonar-nos de què vol dir, anar-se'n.

Vull

Vull no sentir-me com si tingués quinze anys, no haver de fer veure que no passa res, veure-ho tot de color verd llampant, treure'm el blau elèctric del cap, no sentir res i sentir-ho tot, escopir les paraules, sacsejar el teu silenci fins a fer-ne una massa compacta que es pugui esquarterar, embolicar tots els trossets amb un paper de diari i llançar-los daltabaix del balcó, abandonar els meus pensaments i que se n'ocupi un altre, forçar les casualitats, dir-te que tot m'és igual i que t'adonis que és mentida, parar de fer llistes com aquesta i trobar una altra manera d'escapar (encara que així me'n surti prou bé), arrencar-te la veritat i en acabat enterrar-la en un forat, fer un salt i que em sembli que volo, ser un bumerang en el lloc adequat (roda el món i torna al born), anar més de pressa, obrir-te els ulls, apartar la mirada de la pantalla de l'ordinador, cridar-te tot el que no vols sentir ben a prop de l'orella, mirar-te als ulls fins que la fressa del no-res ens eixordi, atabalar-me amb la vida dels altres (que sempre és tan fàcil), aprendre a xiular per no haver de fer cas a ningú, tornar-me sorda per no haver de sentir les veus que em despisten, ser un imant per fer parar boja la brúixola, fer-me una bola negra i llefiscosa i rodolar, rodolar, rodolar fins que em torni translúcida i faci una mica d'angúnia.

Volia menjar-me un gelat de nata amb caramel, però ja me n'han passat les ganes.

[you've been a'messin']

Permís

Se'n va adonar de seguida: en aquella ciutat la bogeria estava permesa. Podies fer el primer que et passés pel cap en qualsevol lloc i en qualsevol moment i estar segura que absolutament ningú no s'hi fixaria ni gens ni mica.

Que bé, va pensar.

O potser no, va pensar una mica més tard: en aquella ciutat la desgràcia estava permesa. Podies caure i esberlar-te el cap contra una vorera (per dir-ho d'alguna manera) i estar segura que absolutament ningú no s'hi fixaria ni gens ni mica.

Fills i cordills

Omples la cuina de maduixes i cireres i tomates madures i fins i tot has comprat mitja síndria que amb prou feines cap al teu raconet de nevera. Fa dies que esperes senyals de l'univers i les paraules et brollen dels dits perquè per fi han arribat els dies brillants, plens de sol i de sandàlies i de vespres suaus, però a tu et sembla que ets com el pare que volia lligar els fills, que quan tenia els cordills no tenia els fills i quan tenia els fills no tenia els cordills.

Vas fer esclatar la bombolla per ficar-te en un hivernacle i ara que la fruita ja madura tota sola tu tens fred i no saps pas què se suposa que n'has de fer, de tanta primavera. Només se t'acut devorar quilos de vitamines que ni t'atipen ni t'apaguen la set.

Sospires i esbufegues, o desesperes i saps que tot podria ser més fàcil, tant se val. Ja no saps què és veritat i què és mentida i la incertesa se't menja. Ja no saps si véns o si te'n vas i la provisionalitat t'ofega.

No vols esquivar ni que t'esquivin.

Vols tan sols que passin les hores, els dies, les setmanes: que arribi l'estiu que t'alliberarà la ment i les hores. Després, ja ho veurem.



[feeling kinda anxious?]

Desaparèixer

El testigo

En un establo que está casi a la sombra de la nueva iglesia de piedra, un hombre de ojos grises y barba gris, tendido entre el olor de los animales, humildemente busca la muerte como quien busca el sueño. El día, fiel a vastas leyes secretas, va desplazando y confundiendo las sombras en el pobre recinto; afuera están las tierras aradas y un zanjón cegado por hojas muertas y algún rastro de lobo en el barro negro donde empiezan los bosques. El hombre duerme y sueña, olivdado. El toque de oración lo despierta. En los reinos de Inglaterra el son de campanas ya es uno de los hábitos de la tarde, pero el hombre, de niño, ha visto la cara de Woden, el horror divino y la exultación, el torpe ídolo de madera recargado de monedas romanas y de vestiduras pesadas, el sacrificio de caballos, perros y prisioneros. Antes del alba morirá y con él morirán, y no volverán, las últimas imágenes inmediatas de los ritos paganos; el mundo será un poco más pobre cuando este sajón haya muerto.

Hechos que pueblan el espacio y que tocan a su fin cuando alguien se muere pueden maravillarnos, pero una cosa, o un número infinito de cosas, muere en cada agonía, salvo que exista una memoria del universo, como han conjeturado los teósofos. En el tiempo hubo un día que apagó los últimos ojos que vieron a Cristo; la batalla de Junín y el amor de Helena murieron con la muerte de un hombre. ¿Qué morirá conmigo cuando yo muera, qué forma patética o deleznable perderá el mundo? ¿La voz de Macedonio Fernández, la imagen de un caballo colorado en el baldío de Serrano y de Charcas, una barra de azufre en el cajón de un escritorio de caoba?

Jorge Luis Borges

Podria dir moltes coses, però ni les vull dir totes ni sé massa com dir-les. Massa paraules, massa llàgrimes, un pes al pit que encara és massa insistent. Massa temps i massa poc.

Llegeixo per enèsima vegada una barra de azufre en el cajón de un escritorio de caoba i em fascina la màgia de les paraules, però sé que no. Que no és això. Que la nostra pròpia mort ens és del tot indiferent, perquè l'única mort que importa és la dels altres. I, al mateix temps, que no es tracta de preguntar-se què desapareixerà, sinó què quedarà: què deixarem, als altres, perquè puguin anar tirant?

Jo, afortunada de mi, sé des del primer dia que me'n vas deixar tantes, de coses...!

I la ironia de dir-te que... per molts anys.

[living in my head]

Noms

A sobre el meu llit hi ha divuit llibres de noms de deu llengües diferents (perquè en lloc de buscar botigues de souvenirs, quan volto pel món busco llibreries), un treball de recerca sobre els antropònims dels anglesencs (perquè em va encantar passar-me un estiu entre papers esgrogueïts) i un treball sobre la morfologia dels hipocorístics catalans (perquè m'agrada parlar de coses que no interessen a ningú). M'encanten els noms i no sabria pas dir per què.

Visions

He vist un home groc, unes ulleres roses, dos parells d'ulls verds, una dona vestida de Papagena, cent-cinquanta samarretes blaugrana de tres talles i sis temporades diferents, un noi amb un lloro a l'espatlla dreta i una noia amb una rata a la mà esquerra, mitja Sagrada Família ennuvolada, una maleta de color pistatxo (festuc), un home xop de dalt a baix, un paraigua punxegut, una nena que plorava, el fill il·legítim d'en Bob Marley i el bessó perdut d'en Chris Martin, una àvia xinesa adormida al metro, gotes de pluja a la finestra d'un tren de rodalies, una parella que discutia, gots verd fluorescent, un món paral·lel, un japonès fent fotos a la torre Agbar i dos alemanys intentant pronunciar Palau Reial, una esquena, una dansa inversemblant, un tutú negre, unes ulleres de fa vint anys sense vidres, un banc al terrat de la Colometa, unes sabates amb lluentons platejats, una criatura que s'ha descobert les mans, una jaqueta de quadres escocesos, un braç ple de gargots, una nevera de finals de setmana, un durum de vedella, la protagonista d'un còmic manga, un rellotge que no caminava, un sobre blanc, un boig amb gavardina i un bolígraf-cigar a la mà, una actriu sortida d'una pel·lícula dels anys vint, unes botes d'aigua taronges, vint persones que parlaven vuit llengües que no conec i dues nectarines vermelles en un plat blanc.